Excessos

La premsa cada dia recull noves addiccions, o vicis com sempre se n'havia dit. Al sexe, als aparells de telefonia, a les compres compulsives, etc. que s'afegeixen als mals costums de tota la vida: fumar, beure, jugar, freqüentar les cases de barrets... No deixa de tenir gràcia que en un món envaït pels mantres publicitaris de tantes coses inútils també hi figuri l'igualment inútil de les teràpies per curar el trastorn de les compres compulsives. D'addiccions n'hi ha de tot tipus, des de la del veí enganxat als treballs casolans que acostuma a posar en marxa l'aparell per fer forats els dissabtes a les vuit del matí, fins a aquell altre, pel qual la vida és un plet i es crema les pestanyes repassant les lleis per poder denunciar algú per un sorollet o una barbacana mal posada. Són el terror dels barris i dels funcionaris, que quan els veuen aparèixer amb un grapat de papers ja tremolen. Hi ha manies amb més repercussió social que altres. Hi ha addiccions en què les conseqüències es limiten a ells mateixos i al seu entorn més immediat, com ara els viciats a l'adrenalina que es llencen des d'un penya-segat vestits d'ocell malgrat que les lleis físiques siguin tan implacables com la de la força de la gravetat per als qui volen fer l'ocell. Hi ha una addicció, molt d'actualitat, que és la d'acumular diners. Fins i tot en veiem un de reconvertit gràcies a un viatge a l'Índia i que confessa que havia estat un “ionqui dels diners”. No entenc aquest afany. Jo amb deu milions d'euros aniria més content que un gínjol i no crec que en necessités vint. Aquest afany desmesurat du a coses com per exemple que un home com l'expresident Pujol hagi passat de tenir un peu al llibre dels il·lustres a figurar per la seva avidesa al llibre dels infames. Em ve a la memòria una frase del Ciutadà K que diu el comptable del potentat, el gran Everett Sloane: “Ser ric no és difícil si tan sols es desitja això a la vida.” Aquest és un vici, però, que sembla molt tolerat, com el del joc que es fomenta descaradament des de tot arreu. Actualment fan un anunci en el qual un conegut presentador va a casa d'un home per recomanar-li que jugui. Quan l'home li diu que no, apareixen tres cares somrients amb una quantitat de diners a sota, el presentador li obre el camí de la ludopatia dient: “Doncs a tots ells els ha tocat!” S'imaginen el mateix anunci amb el presentador que ofereix un gintònic a un home mentre es veuen tres rostres alegres i li diu: “Miri que contents estan, au begui home, begui!”