Infinits

Dos infi­nits, l'infi­ni­ta­ment gran i l'infi­ni­ta­ment petit. L'expansió i la con­cen­tració són dos vèrtexs que té tota obra i filo­so­fia bar­roca, i de manera molt nota­ble la de Bach. El musicòleg Ramon Andrés ho exposa en el seu lli­bre sobre aquest espe­rit tan esco­llit que era el músic ale­many. Explica que Bach jugava amb “desen­vo­lu­pa­ments canònics, inver­sem­blants vari­a­ci­ons a par­tir d'un baix, la múlti­ple orga­nit­zació rítmica, els breus temes que ger­mi­nen amplis con­tra­punts”. Encai­xava doncs dimen­si­ons que ens podrien sem­blar con­tra­po­sa­des. Una filo­so­fia que es pre­gunta al mateix temps què passa a l'uni­vers i què passa al cor humà, què passa a la natura i què passa a la ment? Sense que Bach hagués lle­git el savi occità Blaise Pas­cal, aquell que va sen­ten­ciar que el cor té raons que la raó ignora, com­par­tia la pre­gunta sobre què és l'home en l'infi­nit. Sem­bla men­tida però la meva cana­lla, ben petits, també tenen una atracció per això de l'infi­nit. Qui en canvi sí que va rebre influència de Pas­cal va ser l'intel·lec­tual figue­renc, pre­si­dent de la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes i pre­si­dent de l'Ate­neu Bar­ce­lonès, Josep Pous i Pagès. A la parada d'Ade­si­ara a la Set­mana del Lli­bre en Català, l'edi­tor Jordi Raventós m'obre els ulls davant d'un lli­bre escrit a l'exili, De la pau i del com­bat. Tes­ta­ment vital i lite­rari far­cit d'aquesta idea que no som res res­pecte a l'infi­nit, i ho som tot res­pecte al no-res. És la para­doxa de la con­dició humana, saber-se ple de misèria i ple de gran­desa. El cor de l'home és desig insa­ci­a­ble. A la parada del cos­tat Olga Resina, dibui­xant de còmic esta­blerta a Pra­des i cre­a­dora del Super­ca­talà, super­he­roi al cos­tat dels dèbils, la justícia i els drets bàsics, m'ense­nya la seva nova obra amb pro­ta­go­nista femení, la Cata. I entre l'infi­ni­ta­ment ple i l'infi­ni­ta­ment buit de l'11-S: Super­ca­ta­lans al car­rer demà! perquè com deia Pas­cal, i subs­criu­rien de Pous i Pagès a Bach: l'home té il·lusi­ons com l'ocell ales, i això és el que el sosté.