Què més volem?

Ho hem tor­nat a fer. La gent hi és. Hi som. L'11 de setem­bre ha tor­nat a demos­trar que hi ha un poble que vol anar més enllà, que vol ser un estat inde­pen­dent. Haguem sigut més o haguem sigut menys, hem estat molts. Cap altre anhel ni cap altre pro­jecte poden aple­gar tanta gent. Però encara més impor­tant que quants érem ahir en les dife­rents con­vo­catòries, és la manera com ho hem tor­nat a fer. Una vegada més, per sobre de par­ti­dis­mes, d'ide­o­lo­gies, d'orígens i d'anhels. Aquest és el gran mis­satge i aquesta és la força que encara no hem sabut aca­bar de tras­lla­dar a l'acció política.

En la Diada de fa un any, estàvem a les por­tes de les elec­ci­ons del 27-S. Lla­vors ja sabíem que l'inde­pen­den­tisme era majo­ri­tari, perquè ja veníem d'unes quan­tes dia­des de mobi­lit­za­ci­ons sense pre­ce­dents a Europa, però encara no coneixíem la mag­ni­tud de la majo­ria inde­pen­den­tista par­la­mentària. Al cap de pocs dies d'omplir la Meri­di­ana vam saber que hi havia una majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista al Par­la­ment. Un 48 per cent net i pro­ba­ble­ment una majo­ria abso­luta si hagués estat un referèndum i no unes elec­ci­ons ple­bis­citàries. No és sobrer recor­dar-ho, perquè de l'11-S de l'any pas­sat al d'ahir han pas­sat mol­tes coses. I no pre­ci­sa­ment bones.

I no parlo de la política de Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal impo­sada des de Madrid, pre­ci­sa­ment. Parlo del fet que, en lloc de posar fil a l'agu­lla al Par­la­ment i al govern, vam començar a posar-nos entre­bancs entre els que vam votar a favor de la inde­pendència en el ple­bis­cit del 27-S. Enviar el can­di­dat a pre­si­dent dels gua­nya­dors de les elec­ci­ons a “la pape­rera de la història” ens ho vam fer nosal­tres sols, no ho va fer Madrid. No apro­var els pres­su­pos­tos que no tenien cap més fun­ci­o­na­li­tat que fer la tran­sició cap a la inde­pendència, també ens ho vam fer sols. Dis­cu­tir-nos sobre si el full de ruta és adi­ent o si hem de tirar pel dret i fer un RUI, ho estem fent sols.

I ho dic tot en pri­mera per­sona del plu­ral perquè és com hem con­ju­gat les últi­mes demos­tra­ci­ons de les dia­des. En pri­mera per­sona del plu­ral, no en cap per­sona del sin­gu­lar ni en cap altra del plu­ral. Nosal­tres, els que volem la inde­pendència.

Tenim la majo­ria. La tenim al car­rer i la tenim al Par­la­ment. Què més volem? Si no ho podem fer en aques­tes con­di­ci­ons, com pen­sem fer-ho? Algú ho pot millo­rar? Ningú en con­cret. Però sí tots junts. Només amb uni­tat d'acció suma­rem més. No es tracta de tenir raó en la manera, sinó de fer-ho de la manera que generi més con­sens. Però s'ha de voler con­sens. S'ha de tre­ba­llar aquest con­sens. Si no ente­nem això, si no ente­nem que aquest és el mis­satge de tots els 11-S, no farem res. Uni­tat d'acció i fins al final.