Sánchez té la clau

PSOE, 85 diputats. Podem, 71 diputats. ERC, 9 diputats. CDC, 8 diputats. PNB, 5 diputats. Total: 178 diputats. Dos per sobre de la majoria absoluta del Congrés. Si ho volgués –i si hagués volgut al gener–, Pedro Sánchez seria president del govern espanyol abans que es compleixi el termini la nit de la castanyada. Si vol, Mariano Rajoy pot anar-se'n “a la paperera de la història”, com diria un cupaire. Només ha de ser fidel a la història del seu partit i acceptar el dret a l'autodeterminació de les nacions que conformen Espanya. Fixi-s'hi, senyor Sánchez. No cal que vostè es faci independentista català. Només ha de trencar amb 200 anys d'inèrcia i acceptar la sobirania de Catalunya. Acceptar que Catalunya és una nació. Així de fàcil. A més, si resulta que això de la independència s'està desinflant, no està convençut que si acceptés un referèndum guanyaria el no?

Si Sánchez es comportés com Cameron, no només jubilaria Rajoy, no només frenaria Podem, sinó que el paper dels socialistes a Catalunya recuperaria una empenta electoral en un graner de vots clau que li permetria mantenir el govern d'Espanya durant una llarga etapa. I resoldria per una generació això que se n'ha dit, mal dit, l'encaix de Catalunya a Espanya. Pel simple fet de reconèixer una realitat. Així de fàcil. Estem en un moment de lluita d'hegemonies. La del règim del 78 i la que representen les revoltes del 15-M i l'11-S. Cap té encara prou força. Ni la vella hegemonia ni la nova hegemonia. D'aquí el bloqueig a Madrid. D'aquí el bloqueig entre Catalunya i Espanya. El canvi d'hegemonies no es fa d'un dia per l'altre. Però les noves s'acabaran imposant amb el temps. Si el PSOE, i el PSC, volen ser un partit progressista, transformador i accelerar el canvi, ho tenen a les seves mans. Si no, acabaran sent engolits per la història. Tot això és el que ha de barrinar Sánchez, més enllà de si els barons aquí o els barons allà i de la seva supervivència política a curt termini.