El matrimoni de Mendoza

Fa uns anys, pel mes de març, em trobava a la ciutat argentina de Mendoza. De Mendoza, els argentins en diuen “La Venecia del sur” per l'únic motiu que cada país ha de tenir la seva particular Venècia. Jo puc mig entendre que de la ciutat de Bruges, que té molta aigua i canals que la contenen, se'n digui, per evocació, la “Venècia del Nord” –o la “Venècia atlàntica”, perquè a Noruega o a Finlàndia segur que trobaríem altres “venècies”–, però no sé com una ciutat amb tant caràcter i que es porta l'oli s'avé a presentar-se com una sucursal de la ciutat italiana. La dèria de captar visitants fa fer moltes ximpleries, aquí i fora d'aquí. Després he estat a altres “venècies” aproximatives, i Mendoza en va ser una. Ho deuen dir de broma –amb l'humor argentí no se sap mai– perquè els “canals” es limiten a unes sèquies que van d'arbre a arbre i porten aigua segons la voluntat de l'Ajuntament, si és l'hora de regar. Primer em vaig pensar que no podia ser i que la “venècia” es trobava en un altre punt de ciutat, però un senyor molt seriós a qui vaig demanar informació em va assegurar que la “venècia” de la qual jo havia sentit parlar la tenia davant els ulls, si mirava avall i al carrer hi havia arbres. I el Pont dels Sospirs? I els ponts que connecten una riba amb l'altra? El senyor em va convidar a fer un pas per salvar la canalització, i amb aquest gest em vaig trobar a l'altra banda del punt de partida.

Si dic que vaig ser a Mendoza un mes de març, vostès entendran que la ciutat, com l'hemisferi sencer, sortia de l'estiu i entrava a la tardor. Exactament la situació en què ens trobem avui aquí, mes de setembre. Passant per una plaça, vaig veure un matrimoni que avançava. Tot i l'aire distingit, ell i ella caminaven d'esma, tenien el color de la cara trencat i el cabell com si regalimés pega dolça. La roba que vestien semblava dir prou, com si no es veiés amb cor de resistir un dia més ni una altra rentada. Aquella parella i tots els habitants de Mendoza carregaven tota la calor i tota la humitat d'un estiu extrem que es resistia a claudicar, i no podien dir fava. Jo, en canvi, que arribava de l'hivern i acumulava provisions de fred, circulava per l'estufa de Mendoza net i planxat com un pinxo, i diria que vaig ser l'enveja de molts. Que no comparin Mendoza amb Venècia pel sirocco...

Diuen que avui o demà plourà, i que l'aigua portarà fresca. Mentrestant, no em trec del cap el matrimoni de Mendoza perquè veient-me a mi i veient la gent que passa pel carrer em situo en la seva pell i em vesteixo amb la seva roba per concloure que tots fem la seva mateixa fila desastrosa i tots implorem, com ells, aire, aigua i un jerseiet. Les sèquies eren molt eixutes, l'aigua no hi circulava. “Hi ha restriccions; ara, amb la tardor, s'animaran.”