Porcs urbans

El porc senglar formava part en els temps antics del club de les feres. Era una bèstia perillosa. Calia caçar-la amb les precaucions que encara prenen els qui maten lleons. Ho he llegit en la introducció de Guillem Gracià Mur a la traducció catalana del Cinegètic de Xenofont. És el gran tractadista sobre art venatòria a la vella Grècia, de la mateixa manera que Horaci fou l'apologeta de la cinegètica romana. Altres clàssics descrigueren l'astúcia i el coratge que calia aplicar a la captura del senglar. Virgili en va narrar la persecució. El gos de Sèneca sabia seguir el rastre tufejant del porc fer. Els experts de l'època barrinaren quina era l'arma escaient per enfrontar-se a l'abraonada escomesa dels senglars. Fabricaren llances amb punxes forcades. Era tan arriscada la lluita contra el senglar que Arrià, deixeble de Xenofont, recomanava fer-ho a cavall. Més encara quan l'animal s'emboscava. La por per la ira del porc salvatge, sobretot per la còlera de la verra que defensava la garrinada, explica que els caçadors s'apleguessin en colles quan anaven a peu. Segons Xenofont, el rei persa Ciros el Gran, tot i anar a cavall, fou envestit per un senglar al parc del seu palau frigi. No són de tan mala jeia els centenars –o milers– de porcs senglars que campen ara per Collserola. Ronden per la Floresta i Valldoreix a la recerca d'aliment. Els més agosarats han entrat a Barcelona. La conversió del porc salvatge en porc urbanitzat consagra del tot el dogma de l'evolució de les espècies.