Porcs urbans

El porc sen­glar for­mava part en els temps antics del club de les feres. Era una bèstia peri­llosa. Calia caçar-la amb les pre­cau­ci­ons que encara pre­nen els qui maten lle­ons. Ho he lle­git en la intro­ducció de Gui­llem Gracià Mur a la tra­ducció cata­lana del Cinegètic de Xeno­font. És el gran trac­ta­dista sobre art venatòria a la vella Grècia, de la mateixa manera que Horaci fou l'apo­lo­geta de la cinegètica romana. Altres clàssics des­cri­gue­ren l'astúcia i el coratge que calia apli­car a la cap­tura del sen­glar. Vir­gili en va nar­rar la per­se­cució. El gos de Sèneca sabia seguir el ras­tre tufe­jant del porc fer. Els experts de l'època bar­ri­na­ren quina era l'arma esca­ient per enfron­tar-se a l'abra­o­nada esco­mesa dels sen­glars. Fabri­ca­ren llan­ces amb pun­xes for­ca­des. Era tan arris­cada la lluita con­tra el sen­glar que Arrià, dei­xe­ble de Xeno­font, reco­ma­nava fer-ho a cavall. Més encara quan l'ani­mal s'embos­cava. La por per la ira del porc sal­vatge, sobre­tot per la còlera de la verra que defen­sava la gar­ri­nada, explica que els caçadors s'aple­gues­sin en colles quan ana­ven a peu. Segons Xeno­font, el rei persa Ciros el Gran, tot i anar a cavall, fou enves­tit per un sen­glar al parc del seu palau frigi. No són de tan mala jeia els cen­te­nars –o milers– de porcs sen­glars que cam­pen ara per Coll­se­rola. Ron­den per la Flo­resta i Vall­do­reix a la recerca d'ali­ment. Els més ago­sa­rats han entrat a Bar­ce­lona. La con­versió del porc sal­vatge en porc urba­nit­zat con­sa­gra del tot el dogma de l'evo­lució de les espècies.