Ciutats de vianants

Com que sóc un pro­ducte del “mira­cle econòmic” dels anys sei­xanta, puc dir que vaig ser tes­ti­moni directe de l'eclosió del 600 amb què s'ha sim­bo­lit­zat aque­lla època i de tots els cot­xes que el van seguir. Perquè la nove­tat auto­mo­tora pogués moure's, es van tallar arbres a les car­re­te­res i ciu­tats, es van encon­gir vore­res, es van des­plaçar o supri­mir fonts orna­men­tals i monu­ments... Ara de la gent que va a peu pel car­rer en diem “via­nants” però lla­vors rebien el nom de “peató”. “Peató”, i el seu plu­ral, “pea­tons”, té un aire de paraula agres­siva, insul­tant. Els “pea­tons” eren uns pobres des­gra­ci­ats no només perquè no dis­po­sa­ven de cotxe sinó perquè amb el seu deam­bu­lar impe­dien la bona marxa del progrés repre­sen­tat per l'automòbil. Els con­duc­tors abai­xa­ven el vidre de la fines­tra i pro­fe­rien “peató” al que se li cre­uava al davant amb la mateixa virulència que qua­li­fi­ca­ven de domin­gue­ros els que feien mani­o­bres estra­nyes, prin­ci­pal­ment els dies fes­tius. Jo recordo com si fos ara la reacció d'un senyor amic de casa després que algú li informés que a l'estran­ger es començaven a divul­gar els pas­sos zebra davant els quals els cot­xes s'havien d'atu­rar per afa­vo­rir el cami­nar dels via­nants. Aquest senyor va dir que això no podia ser, que el seu infor­mant havia somiat trui­tes i es va arri­bar a enfa­dar perquè va creure que li volien aixe­car la camisa.

Ara la tendència és la contrària: a ciu­tat la pre­ferència és per als via­nants. En rea­li­tat ja fa uns anys que és tendència, però ara s'ha fet més inten­siva i exten­siva. M'havia arri­bat a pen­sar que no ho veu­ria mai i, com aquell senyor del pas zebra, que no podria ser. Encara ara me'n faig creus i com que sóc un escèptic aca­bat sem­pre dic que per la mateixa llei del pèndol i perquè la indústria auto­mo­bilística és molt pode­rosa i els seus cli­ents molt favo­ra­bles a amor­tit­zar els pro­duc­tes que com­pren, un dia tor­na­ran les vore­res estre­tes i la con­dició de “peató”.

Ara: jo, que per defen­sar uns arbres davant els cot­xes vaig arri­bar a ser fit­xat per la poli­cia, també dic que una mica d'automòbils a la ciu­tat no només no em fa nosa sinó que m'agrada. Un car­rer estret de via­nants és una delícia. Fins i tot si no és tan estret. Un car­rer ample ja és una altra cosa. Un car­rer ample alli­be­rat de cot­xes a mi em recorda un pati de veïnat com el de La fines­tra indis­creta, on tot res­sona i on l'espec­ta­cle pura­ment humà és exces­siu. M'hi falta un cotxe o una moto per evi­tar la sen­sació deco­ra­tiva. Al cap i a la fi, i molt abans de l'automòbil, els car­rers es van fer pen­sant també en els car­ros i les tar­ta­nes. Els cot­xes, en justa mida i no només els de trans­port públic, també donen vida als car­rers i els jus­ti­fi­quen. Manies per­so­nals atribuïbles pot­ser als meus orígens del “mira­cle econòmic”.