Com que sóc un producte del “miracle econòmic” dels anys seixanta, puc dir que vaig ser testimoni directe de l'eclosió del 600 amb què s'ha simbolitzat aquella època i de tots els cotxes que el van seguir. Perquè la novetat automotora pogués moure's, es van tallar arbres a les carreteres i ciutats, es van encongir voreres, es van desplaçar o suprimir fonts ornamentals i monuments... Ara de la gent que va a peu pel carrer en diem “vianants” però llavors rebien el nom de “peató”. “Peató”, i el seu plural, “peatons”, té un aire de paraula agressiva, insultant. Els “peatons” eren uns pobres desgraciats no només perquè no disposaven de cotxe sinó perquè amb el seu deambular impedien la bona marxa del progrés representat per l'automòbil. Els conductors abaixaven el vidre de la finestra i proferien “peató” al que se li creuava al davant amb la mateixa virulència que qualificaven de domingueros els que feien maniobres estranyes, principalment els dies festius. Jo recordo com si fos ara la reacció d'un senyor amic de casa després que algú li informés que a l'estranger es començaven a divulgar els passos zebra davant els quals els cotxes s'havien d'aturar per afavorir el caminar dels vianants. Aquest senyor va dir que això no podia ser, que el seu informant havia somiat truites i es va arribar a enfadar perquè va creure que li volien aixecar la camisa.

Ara la tendència és la contrària: a ciutat la preferència és per als vianants. En realitat ja fa uns anys que és tendència, però ara s'ha fet més intensiva i extensiva. M'havia arribat a pensar que no ho veuria mai i, com aquell senyor del pas zebra, que no podria ser. Encara ara me'n faig creus i com que sóc un escèptic acabat sempre dic que per la mateixa llei del pèndol i perquè la indústria automobilística és molt poderosa i els seus clients molt favorables a amortitzar els productes que compren, un dia tornaran les voreres estretes i la condició de “peató”.

Ara: jo, que per defensar uns arbres davant els cotxes vaig arribar a ser fitxat per la policia, també dic que una mica d'automòbils a la ciutat no només no em fa nosa sinó que m'agrada. Un carrer estret de vianants és una delícia. Fins i tot si no és tan estret. Un carrer ample ja és una altra cosa. Un carrer ample alliberat de cotxes a mi em recorda un pati de veïnat com el de La finestra indiscreta, on tot ressona i on l'espectacle purament humà és excessiu. M'hi falta un cotxe o una moto per evitar la sensació decorativa. Al cap i a la fi, i molt abans de l'automòbil, els carrers es van fer pensant també en els carros i les tartanes. Els cotxes, en justa mida i no només els de transport públic, també donen vida als carrers i els justifiquen. Manies personals atribuïbles potser als meus orígens del “miracle econòmic”.