Els que...

Els que no trafiquen amb marihuana ni estupefaents i no posen en risc la salut dels altres. Els que no duen cap més arma al cim que la de no dur cap arma de foc al cim. Els que deu dies abans d'una intervenció quirúrgica tenen la valentia de dir no a l'especialista mèdic que els commina a pagar en cash i sense fer factura. Els que són capaços de no seguir la beta a aquell proverbial desconegut de la barra del bar que busca la complicitat dels altres mentre vocifera: “Tots els polítics són uns lladres.” Els polítics que no conceben els ciutadans com a súbdits. Els que han decidit que no robarien. Els que condueixen amb l'assegurança del vehicle posada al dia. Els que no han volgut ni tenir a les mans les cotitzades instruccions de com manipular el comptador de l'aigua i de la llum elèctrica. Els que escolten amb sinceritat. Els que entenen que pagar impostos és un principi de justícia social incontestable. Els que tenen el coratge d'acceptar que el compliment de la llei no necessàriament ni sempre és l'opció més justa...

Tots aquests són els atlants que sostenen el món, el nostre món. Integren una classe social a la qual no es pertany per una raó econòmica, sinó per una qüestió d'actitud. És una classe social cada cop més prima, i més amenaçada per dos pols devastadors: d'una banda, els ciutadans desnonats i marginats, que han convertit la seva defensa en una agressió, i viceversa; i, de l'altra, els jerarques depredadors, ciutadans que, des de les seves posicions de domini, practiquen l'explotació, gent que es corromp i que dinamita tota possibilitat comunitària.