‘Enciclopèdia' Salvat

El servei de publicacions de la Universitat de Barcelona acaba de treure Diaris (1962-1968) de Ricard Salvat. Un volum de més de cinc-centes pàgines de lletra atapeïda. Al pròleg n'anuncien nou més, fins a completar tots els apunts que Salvat va deixar escrits fins al 2009, l'any de seva mort. D'entrada, i després d'haver acabat la lectura del que ara se'ns presenta, em pregunto si hi ha algú més a Catalunya que hagi fet o faci un relat tan detallat de la vida i les experiències pròpies, del país i la seva gent. Si hi és, i si el resultat és publicable i tan interessant, ja me'n donaran notícies. Això no és un dietari. Això és l'enciclopèdia Salvat, i perdonin la broma. Salvat, que té vint-i-set anys quan comença la redacció dels diaris i ja és el director de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i es troba en ple muntatge de Primera història d'Esther, parla de tot, i quan dic tot dic tot: d'ell, de la gent que coneix, de la situació política, dels viatges conspiratius i de formació –cap de plaer, encara que és sensible als paisatges que contempla–, de les obres de teatre i les pel·lícules que veu –de cada una, una crítica completa–, de la Caputxinada, de les inundacions del 62, del Maig del 68 intuït per ell el 1967, dels seus dubtes: si anar-se'n “nord enllà” o quedar-se, si ser escriptor o dramaturg...

He dit més d'un cop que considero Ricard Salvat el millor mestre que vaig tenir a la universitat i en general en tota la meva vida estudiantil. El que em va obrir el món. Em va ser per primer cop professor el 1971, i després cada any fins a completar la carrera. I encara el vaig seguir a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i en algunes aventures. Tot el Salvat de llavors es troba en aquest llibre. Què dic: en el relat del primer any ja hi és condensat. Totes les seves dèries: Espriu, Brecht, Piscator, el Piccolo, Antonioni, Visconti –el de Les nits blanques i Senso–, Buñuel –que no sabia dirigir actors–, Pasolini, Goya, Lorca, Alberti, l'arquitectura, els aburgesats de la Nouvelle vague, la pièce bien faite, la quarta paret de Stanislavski, la dramatúrgia “en el sentit alemany de la paraula”, el possibilisme... Jo el vaig conèixer uns anys més tard, quan començava a cultivar un caràcter una mica amarg, fruit de les bastonades i incomprensions que rebia, dels “seus” i dels “altres”. Aquí és un jove il·lusionat, al principi una mica ingenu i sempre expectant, que les comença a rebre. Quan vaig acabar la universitat el vaig perdre. No del tot, perquè de tant en tant ens comunicàvem, però més que no hauria volgut. Molt al final ens vam acostar de nou. Em va fer un regal: una litografia de Cardona Torrandell “boniquíssima”, com diu ell de moltes coses. Com va evolucionar el mestre des de llavors fins a la mort? M'esperen nou volums per saber-ho