El gran mur

En la història recent d'aquest país hi ha un epi­sodi hor­ri­ble i equívoc. En diuen “la bata­lla de València”. En rea­li­tat, no va ser cap bata­lla, sinó, més pre­ci­sa­ment, una estesa. Les res­tes vives del fran­quisme, l'arti­cu­lació social filla i rei­vin­di­ca­dora de la dic­ta­dura i la dreta autòctona apa­rent­ment democràtica van pren­dre l'anti­ca­ta­la­nisme com a ariet. D'una tacada acon­se­guien diver­sos objec­tius. Legi­ti­mar-se com a “patri­o­tes” valen­ci­ans, acu­sant l'autèntic valen­ci­a­nisme de “rene­gat” i “traïdor”, des­tros­sar la recu­pe­ració naci­o­nal que havia impul­sat Joan Fus­ter i dei­xar l'esquerra en evidència tit­llant-la de “quinta columna cata­la­nista”. De pas, no cal dir-ho, reben­ta­ven els ponts de comu­ni­cació entre el País Valencià i Cata­lu­nya i evi­ta­ven “el con­tagi del virus naci­o­na­lista”. Eren els temps de “no mos fareu cata­lans”, “el valencià no és català” i “fora rene­gats del nos­tre regne”. La UCD i el PP –lla­vors, AP– en van traure molt de pro­fit. I el PSOE es va arron­sar i va cedir en tot. El país es va des­fer amb un esta­tut infame. La broma, maca­bra i vio­lenta, va pren­dre volada i encara cueja. Fins al punt gro­tesc que l'Ajun­ta­ment de València va arri­bar a vetar l'aigua Vichy Catalán. Per això, les rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals entre els dos ter­ri­to­ris van que­dar talla­des en sec. Ahir, final­ment, el gran mur va començar a badar-se de debò. Puig i Puig­de­mont van ajun­tar-se per rei­vin­di­car el cor­re­dor medi­ter­rani. Deba­des. No els farà cas ningú a Madrid. Però els temps estan can­vi­ant...