El gran mur

En la història recent d'aquest país hi ha un episodi horrible i equívoc. En diuen “la batalla de València”. En realitat, no va ser cap batalla, sinó, més precisament, una estesa. Les restes vives del franquisme, l'articulació social filla i reivindicadora de la dictadura i la dreta autòctona aparentment democràtica van prendre l'anticatalanisme com a ariet. D'una tacada aconseguien diversos objectius. Legitimar-se com a “patriotes” valencians, acusant l'autèntic valencianisme de “renegat” i “traïdor”, destrossar la recuperació nacional que havia impulsat Joan Fuster i deixar l'esquerra en evidència titllant-la de “quinta columna catalanista”. De pas, no cal dir-ho, rebentaven els ponts de comunicació entre el País Valencià i Catalunya i evitaven “el contagi del virus nacionalista”. Eren els temps de “no mos fareu catalans”, “el valencià no és català” i “fora renegats del nostre regne”. La UCD i el PP –llavors, AP– en van traure molt de profit. I el PSOE es va arronsar i va cedir en tot. El país es va desfer amb un estatut infame. La broma, macabra i violenta, va prendre volada i encara cueja. Fins al punt grotesc que l'Ajuntament de València va arribar a vetar l'aigua Vichy Catalán. Per això, les relacions institucionals entre els dos territoris van quedar tallades en sec. Ahir, finalment, el gran mur va començar a badar-se de debò. Puig i Puigdemont van ajuntar-se per reivindicar el corredor mediterrani. Debades. No els farà cas ningú a Madrid. Però els temps estan canviant...