Espanya irreformable

L'alcal­dessa de Bar­ce­lona va con­si­de­rar ahir “ofen­siu per a molta gent” que algú digui que Espa­nya és “irre­for­ma­ble”. Pot­ser la més ofesa del tot és ella mateixa. L'afir­mació con­du­eix a una para­doxa, perquè les tro­pes dels comuns i dels cola­uers són exac­ta­ment la cons­ta­tació que la Reforma –amb majúscula– a Espa­nya va ser un fracàs. Des del punt de vista de la nova esquerra, la tran­sició va ser una cala­mi­tat política que ha por­tat el sis­tema al màxim estat d'imper­fecció pos­si­ble. Per això mateix la dreta és hor­ri­ble i l'esquerra és subs­tituïble. Són els segui­dors de Pablo Igle­sias i els d'Ada Colau els qui cons­ta­ten, una vegada i una altra, que hi ha hagut una con­tinuïtat entre el fran­quisme pro­fund i la democràcia apa­rent, expres­sada amb les matei­xes famílies –ara fills i néts– als matei­xos llocs de poder. I si l'esforç més seriós que s'ha fet a Espa­nya des de no se sap quan –pri­mera res­tau­ració borbònica inclosa– ha estat un fracàs, quina pos­si­bi­li­tat sen­sata hi ha de refor­mar-la? Ofendrà o no ofendrà, però les opi­ni­ons són poc o molt lliu­res i els fets, obs­ti­nats. El que sí que pot arri­bar a ofen­dre és la per­sistència mili­tant amb què Ada Colau i alguns altres diri­gents polítics del seu entorn pro­po­sen un referèndum “amb garan­ties i vin­cu­lant”, és a dir accep­tat per l'Estat, perquè “hi ha ali­an­ces pos­si­bles a Espa­nya”. N'hi ha, sí, però són pri­mes. Massa pri­mes. I ho seran molt de temps. Exac­ta­ment perquè Espa­nya és irre­for­ma­ble, el referèndum de l'alcal­dessa és una qui­mera.