La sabata de Beiras

Avui potser no canviarà gran cosa a la política basca i gallega –les enquestes no auguren canvis de governs–, però hi ha una cosa que ja sabem segur que sí que canviarà: al Parlament gallec ja no hi seurà més el carismàtic Xosé Manuel Beiras, que ha decidit jubilar-se de la política institucional.

Beiras ha estat un animal polític d'una intensitat poc habitual a l'Estat. Mentre a Catalunya vivíem en la letargia de l'oasi català i el peix al cove, a Galícia ell ja sacsejava la política –i les consciències– denunciant la corrupció del Parlament gallec quan ningú no ho feia, parlant de casta quan ningú en parlava, titllant la transició de “franquisme sense Franco” mentre tothom lloava les bondats de la llei d'amnistia. Durant anys Beiras ha portat aire fresc a l'Espanya decadent de les autonomies i ho ha fet des d'una de les nacions –Galícia– més greument maltractades pel centralisme polític i cultural dels governs espanyols.

Des del PSG, el BNG i ara a Anova dins d'En Marea, Beiras ha estat sempre crític amb tothom, començant pels seus. Al Parlament gallec Beiras s'ha expressat de les maneres més políticament incorrectes: ha plorat, ha colpejat el seu escó amb una sabata per protestar contra el PP de Fraga i ha clavat cops de puny a l'escó d'Alberto Núñez Feijóo mentre li reclamava “una mica de decència”.

Ara als seus 80 anys Beiras diu que es quedarà a casa a descansar amb la família, a llegir, a escriure i a tocar el piano. Costa de creure que Beiras es retiri del tot perquè els polítics vocacionals no s'acaben de jubilar mai. En qualsevol cas, els joves catalans que ens vam aficionar a la política als anys vuitantes i norantes li devem molt, a Beiras, perquè ens ha ensenyat que les esquerres sobiranistes de l'Estat teníem causes comunes per les quals lluitar, i ens ha demostrat que es pot ser radical des de les institucions, mirant el poder als ulls. Sense la sabata de Beiras potser no hi hauria hagut la sandàlia de David Fernàndez ni les preguntes incòmodes de Gabriel Rufián.