L'abraçada d'Otegi

Arnaldo Otegi, sense dubtar gens, va respondre a Jordi Basté dijous a RAC1 a la pregunta de si ell s'hauria abraçat a Artur Mas com va fer David Fernàndez: “Jo també m'hauria abraçat a Mas aquell 9-N. I m'abraçaria amb tots els partidaris de posar urnes.” Aquell dilluns Francesc Homs havia hagut de declarar al Tribunal Suprem pel cas obert per aquella convocatòria democràtica. Per això vaig entendre que Otegi també hauria abraçat Homs i, per descomptat, les llavors conselleres Ortega i Rigau.

I vaig pensar que sovint les coses es veuen més clares des d'una certa distància i que Otegi també va fer una demostració que la radicalitat del pensament de l'esquerra independentista no està renyida amb la intel·ligència.

Més enllà d'aquesta idea més concreta, però, la reflexió d'Otegi també evoca un dels mals que afecten el procés independentista a Catalunya. L'estigmatització del centredreta independentista i la insistència a instal·lar la idea que “l'independentisme és d'esquerres”. Aquesta idea no només no porta enlloc, sinó que, amb un mínim rigor històric, se sap que és falsa. A l'antiga Convergència sempre hi va haver gent independentista, i l'actual president Puigdemont no n'és l'únic exemple. Igualment com molta gent no necessàriament esquerranosa votava ERC perquè des de la presidència d'Àngel Colom havia abraçat l'independentisme. El que ha passat realment en els últims temps en aquest país és que, al marge de transvasaments de vots entre partits, els que ja eren independentistes de sempre no han volgut alliçonar els que se n'han fet per la conjuntura Al contrari, els han abraçat. Per tant, convindria que ningú donés lliçons d'independentisme.

I una última derivada del mateix tema. Un dels problemes del procés és que el partit que representa el centredreta, l'actual PDC o com s'acabi dient, no té bona premsa. No queda bé des de tribunes públiques defensar Artur Mas, ni Homs ni elogiar Puigdemont. Són la dreta i no poden fer res bé. ERC, com a mínim, s'ha avingut a fer Junts pel Sí i governar. És més còmode instal·lar-se a la tribuna de la superioritat moral i ignorar que Convergència és, de moment, el partit que ha fet més coses efectives pel procés des de la política: ha atès el clam popular de les manifestacions, ha trencat amb Unió, va posar les urnes el 9-N, ha impulsat Junts pel Sí i s'ha refundat.

No és que no es pugui fer la independència sense Convergència, que és el que dèiem els que hem sigut sempre independentistes no excloents (o sigui, la minoria de la minoria del minoritari moviment independentista històric), sinó que més ens val aprofitar el lideratge de Puigdemont per poder aconseguir-ho. Potser no cal ni abraçar-se. Només sentit comú.