Sí, ministre

Pos­si­ble­ment algun lec­tor deu recor­dar aque­lla sèrie anglesa Sí, minis­tre. Era una sàtira punyent, però molt real, del que passa sovint entre els polítics i els alts fun­ci­o­na­ris de l'estat. Resulta que després de gua­nyar les elec­ci­ons, el pri­mer minis­tre, o qual­se­vol dels minis­tres nome­nats pel cap de l'exe­cu­tiu, arriba al seu minis­teri amb un bon gra­pat de pro­pos­tes i d'ini­ci­a­ti­ves per millo­rar el fun­ci­o­na­ment dels seu depar­ta­ment i satis­fer les volun­tats popu­lars. De fet, en la sèrie, eren les pro­me­ses que havia anun­ciat en la cam­pa­nya elec­to­ral i que havien rebut el suport de la ciu­ta­da­nia. Doncs bé, d'entrada, tots els fun­ci­o­na­ris i alts càrrecs del depar­ta­ment diuen que sí, que ja ho estu­di­a­ran detin­gu­da­ment per veure com totes aque­lles ini­ci­a­ti­ves que el minis­tre havia pro­po­sat es podrien dur a terme. A poc a poc la idea pri­mera anava des­vir­tu­ant-se ja sigui “perquè ara no és el moment”, ja sigui “perquè podria pro­vo­car malen­te­sos amb altres minis­te­ris”, ja sigui “perquè el pres­su­post per a aquest any no ho pre­veia”, ja sigui “perquè podria fer per­dre suport elec­to­ral”... En defi­ni­tiva, les pro­pos­tes que havien rebut el vot de la ciu­ta­da­nia mai arri­ba­rien a bon port. Els polítics van can­vi­ant, però ells (els fun­ci­o­na­ris) no can­vien (només es jubi­len) i aca­ben cre­ient que ells són l'estat perquè no depe­nen de cap votació i no cadu­quen com els polítics. Això, que en la sèrie anglesa es mos­trava de forma crua i fins i tot cruel, és d'alguna manera el reflex de la rea­li­tat. Si aquesta visió l'apli­quem als nos­tres ajun­ta­ments, tenim que, en aquest nivell de l'admi­nis­tració, l'alt fun­ci­o­nari és el secre­tari muni­ci­pal.

Les fun­ci­ons bàsiques del secre­tari són: a) con­trol de la lega­li­tat de les deci­si­ons de la cor­po­ració, i b) fer infor­mes quan ho demani el bat­lle o un terç del con­sis­tori. Lògica­ment pren nota i redacta les actes del ple muni­ci­pal, que després són apro­va­des o no pel següent ple. Però resulta que en molts dels pobles i ciu­tats de
menys de 25.000 o 30.000 habi­tants, el secre­tari no només fa les fun­ci­ons que li són pròpies, sinó que sovint es con­ver­teix en el cap de per­so­nal de tota l'admi­nis­tració muni­ci­pal, en el gerent, en el cap finan­cer, el cap d'urba­nisme. I sovint, en aca­pa­rar tan­tes fun­ci­ons, molts temes es para­lit­zen, es retar­den, o sim­ple­ment no arri­ben mai a bon port. Com en la sèrie Sí, minis­tre, el secre­tari sem­pre diu que sí, però el resul­tat és el que és, espe­ci­al­ment si la pro­posta del con­sis­tori repre­senta tren­car la rutina o el modus ope­randi.

Els alcal­des i regi­dors són els autèntics repre­sen­tants dels ciu­ta­dans. Per tant, les seves deci­si­ons són sagra­des, sem­pre que no vagin clara­ment con­tra la llei (tot i que, en la situ­ació actual de Cata­lu­nya, es pot donar el cas que deter­mi­na­des pre­ses de deci­si­ons siguin legítimes però no con­for­mes a l'orde­na­ment jurídic espa­nyol). Fins i tot en aquesta situ­ació sem­pre ha de pre­val­dre la volun­tat del con­sis­tori.

Els nos­tres alcal­des i regi­dors hau­rien de ser més con­tun­dents, amb deli­ca­desa, per fer exe­cu­tar tots els acords del ple.