La república independent

Ha estat un cap de set­mana tre­pi­dant. Tres pro­ces­sos elec­to­rals democràtics amb totes les de la llei, en 48 hores, i tots amb efec­tes col·late­rals en les nos­tres vides. I tots tres resul­tats influint, sense el permís dels ter­tu­li­ans, en la situ­ació de blo­queig de l'Estat fun­ci­o­nal en fun­ci­ons. Tot va començar el dis­sabte de la Mercè, amb el referèndum con­vo­cat a Salt (Gironès) per pre­gun­tar als veïns i veïnes d'aquesta vila sobre el desen­vo­lu­pa­ment urbanístic del sec­tor sud del muni­cipi, on també s'ins­tal·laria un Ikea. El resul­tat del sí a aquest pla, davant del no, ha estat més que majo­ri­tari: el 87,63% dels vots eme­sos ho són per rati­fi­car el pro­jecte pre­sen­tat per un dels socis del bipar­tit que governa la població; el soci mino­ri­tari s'opo­sava al citat pro­jecte i defen­sava el no.

Després, l'endemà, van venir les elec­ci­ons autonòmiques a les altres dues “naci­o­na­li­tats històriques” de l'Estat. En una, el par­tit que manté prop de 300 dies un pre­si­dent i un govern de la Unió Euro­pea (o el que queda d'ell i d'ella) en fun­ci­ons ha arra­sat com ja ho havia fet ara fa qua­tre anys; a l'altre land, el resul­tat elec­to­ral ha man­tin­gut el per­fil naci­o­na­lista pel qual ja és reco­ne­gut i els dos par­tits auto­a­no­me­nats cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes i d'àmbit espa­nyol han que­dat els últims de la fila, fins i tot el que havia arra­sat allà se l'ha fotut aquí.

Estic con­vençut, pel poc que conec de la nova manera de fer política, d'esmi­co­lar-la a cop de piu­lada, de batre-la a les tertúlies, de fer-la pro­pera a base de xou tele­vi­siu..., que avui mateix ja les anàlisis periodísti­ques i polítiques hau­ran obli­dat del tot la pri­mera de les tres con­sul­tes par­ti­ci­pa­ti­ves rela­ci­o­na­des ante­ri­or­ment, i és un greu error tàctic i estratègic. I infor­ma­tiu, senyors de la Corpo i ser­vi­dors del comte. Que pot­ser espe­reu marro per fer anar la màquina de fil­mar?

Trans­cric el tuit d'un veí sal­tenc pel sí i peri­o­dista, que diu lite­ral­ment: “A par­tir d'ara, a llui­tar pel comerç local a l'àrea urbana i per pro­te­gir les hor­tes.” Enda­vant les atxes!, doncs, de can Tona a can Pixera i al mig, el Par­la­ment. L'exem­ple de Salt, de la seva gent, de les seves orga­nit­za­ci­ons i enti­tats, és per posar damunt la taula d'aquells que menys­preen la sobi­ra­nia de la ciu­ta­da­nia quan no els convé i fri­vo­lit­zen sobre la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana. Cer­ta­ment, Salt ha votat a favor de la república inde­pen­dent de casa seva i tot­hom ho ha assu­mit, els del sí i els del no: així és la màgia de la democràcia veïnal i la res­pon­sa­bi­li­tat dels polítics locals hones­tos, ep!... Que n'apren­guin d'un poble que havia estat anne­xi­o­nat a la capi­tal de la província cor­res­po­nent i va recu­pe­rar la seva inde­pendència muni­ci­pal pacífica­ment.