Tribuna
Gauguin reviu a Olot
A veure si em faig entendre: no és que a Olot s'hagi muntat una gran exposició de gauguins o que s'hi hagi descobert una tela del cèlebre pintor. El que feliçment s'ha esdevingut és que un fill d'aquesta terra, en Santiago Vilanova i Tané, va inaugurar-hi, just avui fa un mes, al Museu de la Garrotxa (fins al 20 de novembre), una exposició de pintures amb el més que significatiu títol d'Art i ecologia. Paisatges volcànics i paradisos oceànics. I és aquí on entra el fet que Paul Gauguin –l'admirat pintor– hagi tornat a entrar per la nostra porta catalana, gràcies a la rememoració del seu esperit humà, naturalista i artístic que n'ha fet en Vilanova amb aquesta exposició, fruit de vincular, durant molts anys, art i ecologia, pintant els paisatges familiars, estudiant vida i obra de Gauguin, visitant museus i, en fi, arribant a viatjar als mateixos “paradisos oceànics” (illes de bellesa i solitud al mig del Pacífic) on el pintor francès, volgudament allunyat de la metròpoli parisenca, va viure els últims anys de la seva vida i va voler-hi morir.
Els crítics i especialistes ja hi diran la seva; el que jo destaco és que la matèria pintada es veu reflectida amb l'expressió plàstica obtinguda, provocant en l'espectador aquest desitjat impacte en uns sentits humans, normalment bastant adormits en raó d'unes vides massa encimentades. Al catàleg de l'exposició hi ha textos molt apreciables que defineixen perfectament aquest sentit de la pintura de Vilanova, com els de Montserrat Mallol, directora dels Museus d'Olot; de Domènec Moli, escriptor i crític d'art, i del mateix artista, que, en la seva presentació, El meu imaginari pictòric i ecologista, precisa el sentit conjunt d'una vida, que s'acosta –el gener vinent– als 70 anys. I és que aquest “sentit conjunt” està format per un gran bosc d'humanisme i naturalisme en què conviuen, feliçment no parcel·lades, el periodisme, la literatura, la música (sobretot l'òpera, de la qual és bon coneixedor i estimable cantant afeccionat), la militància política radical, lligat amb aquesta, l'ecologisme d'investigació i de denúncia i la pintura, que és el que ara ens ocupa i que acaba de donar a la seva personalitat cultural aquesta empremta d'home no-unidimensional, com reclamava Marcuse.
La meva llarga amistat i col·laboració combativa no em cega per a dir tot això amb la més convençuda i àmplia de les serenitats, i per això mateix –amb tants dels seus amics, entre els quals Rafael Subirachs i Esther Soler, Narcís Comadira i Dolors Oller, Carme Casas, els olotins Lluís Paluzie i Lluís Busquets Grabulosa, i amb la seva companya Pilar Sentís i familiars– vam celebrar com calia que l'Ajuntament d'Olot i el Museu de la Garrotxa hagin posat en relleu el “sentit conjunt” de la seva personalitat, que fa més de 40 anys, el 1974, ja escrivia i es movia per salvar de la destrucció aquesta zona volcànica.
