La crisi del PSOE

Crisi al PSOE. Crisi, paraula d'origen grec que vol dir que alguna cosa es trenca, però, més important encara, que cal analitzar per què es trenca. I aquesta és una miqueta la clau de volta, ja que per la majoria de les intervencions d'aquests dies, incloses les d'ahir al llarg de l'esperpèntic consell federal, queda clar que parlem, en el millor dels casos, de posar pedaços i no fer reflexions de fons. I ja no fico en aquest sac el discurs de dijous de Susana Díaz, un exercici de populisme indigne d'un dirigent polític. En tot cas, caldria demanar als dirigents d'un partit, el que sigui, que siguin capaços d'analitzar les seves crisis més enllà de les cadires, del curtmirisme habitual. Ara, no és pas el PSOE l'únic que se'n mostra incapaç.

En tot cas, d'aquesta anàlisi profunda inexistent de segur que en sortirien molts elements. Jo només n'apunto un: el PSOE no està en crisi sol; no, està en crisi perquè ho està el sistema polític espanyol hereu de la transició. Els darrers anys ha augmentat el descontentament per un sistema pactat en un moment molt complex, és cert, però pactat en fals i sota l'amenaça de les armes. Avui en dia, els ciutadans no entenen que el Senyor X, Felipe González, demani que Mariano Rajoy sigui president. Això és passat, però passat d'aquell que provoca repugnància, no d'aquell que s'entén fruit d'uns temps o d'uns fets. El 15-M és ben present en aquest canvi de plantejaments, més enllà, fins i tot, de l'ús barroer que de vegades n'han fet dirigents de Podemos.

Mentrestant, amb totes les nostres dificultats, a Catalunya estem donant-li forma al nostre particular 15-M (és més que això, però seria motiu d'un altre article) i l'independentisme ha passat de ser gairebé testimonial al moviment popular més potent a Europa. I seria absurd no admetre que un moviment que va tan ràpid que engoleix els nostres partits (CDC, UDC, PSC...) no té molt a veure, encara que els costi admetre-ho, en l'actual catarsi dels socialistes espanyols.