La taverna de Palermo

M'hi portaren a Buenos Aires els nois peronistes, els fills dels montoneros, els radicals del peronisme, un fenomen complex, plural, amb un escenari polític al complet molt difícil de comprendre des de l'òptica política catalana i espanyola. Un cop aterrat a Ezeiza, em portaren a dinar a una taverna del barri de Palermo, a El Dorrego, a la cruïlla dels carrers Nicaragua i Dorrego. Sala ampla, taules de colors, prestatges amb begudes i quantitat d'ampolles, pòsters, pasquins i fotos. Arribar fins aquí va resultar una cursa d'ensurts a cada encreuament de carrers sense semàfors, i taxis i cotxes en boja carrera de presses. En algun moment vaig invocar els sants. Senyor!, quina manera de “manejar”, com diuen aquí.

Era l'hora de dinar, i en taules sense estovalles quatre joves acompanyaven menjant Juan Carlos Monedero. Somrient, em va abraçar amb un “Com estàs, Manolo, què fas per aquí?” I vaig seure amb ells. Menjar d'estudiants a tavernes portenyes que s'assemblen més a tuguris tanguistes que a les distingides de la universitària Heidelberg, a Alemanya. Es va parlar de tot, amb preferència de l'Espanya tempestuosa que en aquells instants estava immolant el secretari general més discutit del PSOE, aquell que es va colar a les primàries contra tota previsió quan el recompte ja era per a Madina. No ploraré per en Pedro Sánchez com aquella Evita que plorà per l'Argentina. No seré jo qui el defensi després d'haver estat tan maldestre, tan infortunat en les successives eleccions i tan poc transparent –com cabut– en certs apartats del seu currículum. Els que pensaven que serviria per a l'star system, com Adolfo Suárez al seu moment, votat per les dones perquè era guapo, o com Felipe González, que li demanaven “volem un fill teu”, es van ben equivocar. No era Suárez, ni Felipe, ni tan sols Zapatero... Va ser un outsider que es va colar contra tot pronòstic. I per això –i per la seva incompetència– la va palmar. Estava escrit, no a la Bíblia, sinó al seu destí. “Els déus enceguen amb supèrbia els herois que no volen perdre”, deia Homer en una sentència tan sàvia com antiga a la Grècia clàssica. “No és no”, proclamà en la investidura rajoyniana. Si, a més d'arriscar el lideratge històric de l'esquerra, mirava d'abraçar-se a l'ós –de Podem– que l'anava a devorar, la seva lògica –gens aristotèlica– se li havia fet un embolic al seu cervell sense rebotiga. Aquesta és la qüestió, no hi havia rebotiga.

Al capvespre, després d'una sobretaula de quasi quatre hores a la taverna de Palermo, em va sorprendre, gràcies a les habilitats de Facu Firmenich a un lloc surrealista, un paroxisme barroc del col·leccionisme porteny amb tota la imaginària possible i impossible de la cultura argentina: El Café de las Palabras. Que ningú el busqui, que no el trobarà. Milers d'objectes, retrats, tocadiscos, pianos, iconografies, cartells, plaques de fotos de Julio Cortázar, d'Ernesto Sábato, de Borges, objectes de petit cafè. Incomprensible museu d'un gran peronista que, tot sent advocat, ha esdevingut periodista de ràdio i televisió, ambaixador al Vaticà, exvicecanceller del govern de Cristina Fernández, etc. És un hangar saturat de milers d'excessos, amb barra de bar antiga, i un escenari on xerren en formidable tertúlia Perón, Evita, Cristina Kirchner, una celebrada tanguista –Gardel a part– que acompanyen el papa Francesc als seus hàbits tocant el bandoneó als seus genolls.

Entre pizzes i cerveses, un profund debat de política argentina i espanyola. Quant al primer, són els nostres interlocutors argentins qui porten la “manija”. Quant al segon, som Monedero, Carles E. Cué –corresponsal d'El País a Buenos Aires– i jo mateix els qui aprofundim en la polèmica anàlisi. Els espanyols semblem perduts en un bosc obscur que s'enfosqueix encara més amb la “Santa Campanya” de Mariano Rajoy i l'endimoniat procés intern dels socialistes. Hi ha certa lògica, però. Els portenys trontollen entre totes les opcions sense abandonar el territori del peronisme. Qui fou Juan Domingo Perón? Un mag que va obrir el ventall universal de totes les opcions possibles des d'una dreta feixistoide a una esquerra radical i revolucionària, el populisme en què es mira Podem, de Pablo Iglesias i Errejón? Em sembla un miracle que tres generacions després, ja al segle XXI, continuï aquesta brillant joventut que m'envolta en aquest petit cafè privat d'aquest capvespre d'un 29 de setembre. Una lliçó que no oblidaré: els argentins encara s'apassionen per un general Perón que ho abraça tot, una Evita que és la icona d'una laica idolatria dels més pobres. Uns governants que han portat a la ruïna un dels països mes rics del món, que ha transitat camaleònicament del paradigma (anys 50 del segle XX) a la paradoxa. Una nació que s'apassiona amb les icones, amb una sorprenent excepció: estimen el papa Francesc, però no sé si pel que predica amb valentia o perquè entenen que és molt peronista: “És qui ho és més de tots”, em diuen els nois. Sigui com sigui, en aquest surrealisme porteny, el papa Francesc torna a ajornar la visita a la seva pàtria d'origen fins més enllà del 2017. No falta qui diu que en Macri no és el seu fill predilecte.