Valents de Farners

Recor­den en Car­les Rexach quan deia allò de “córrer és de covards”? Doncs sí: n'hi ha que cor­ren per fer la gara-gara a un públic que els paga i que s'està escar­xo­fat exi­gint-los que tre­guin el fetge per la boca. També hi ha gent que corre per fer salut. Aquí em dis­cul­pa­ran que els recordi la citació de no sé qui: “L'únic esport que he fet a la meva vida ha estat anar a peu als fune­rals dels amics que feien esport”... Després ja venim els qui cor­rem perquè tenim pressa. Aquests som els més xim­ples de tots: més val­dria que ens poséssim el des­per­ta­dor vint minuts més d'hora... El cas és que a Santa Coloma de Far­ners ha anat sor­gint una quarta cate­go­ria de cor­re­dors: aquells que ho fan perquè tenen valor, perquè pro­cu­ren per la salut dels altres i, a sobre, paguen en comp­tes de cobrar i no els fa res arri­bar tard, molt tard, i suant la can­sa­lada. Són gent com en Manel Bar­roso, en Jordi Pena, en Marc Jau­man­dreu, en Xavier Anto­nio, i tants altres fins a com­ple­tar una tren­tena llarga d'atle­tes far­ne­sencs. Aquest cap de set­mana pas­sat han par­ti­ci­pat a l'Onco­trail 2016, la quarta edició d'una cursa de resistència orga­nit­zada per Onco­lliga Girona. Ara vostès diran: bé, i què? Doncs aquí tenen el què. Per ins­criure-s'hi en Manel i com­pa­nyia van gra­tar sota les pedres, durant mesos, per reu­nir un mínim de mil euros, que al final han estat dos mil sis-cents. Dis­sabte van viat­jar de mati­nada a Pala­fru­gell perquè arren­ca­ven a les nou del matí i ja se sap: acre­di­ta­ci­ons, esti­ra­ments, toni­fi­cació i tota la pesca. Un cop en línia, doncs res, tu, a córrer cent quilòmetres en relleus de qua­tre. Els pri­mers cin­quanta vore­jant la costa (platja de Cas­tell, Begur, sa Riera...) i els altres cin­quanta, un cop arri­bats a Pals, cap a les Gavar­res. Entre­mig, una res­tau­ració a base d'arròs, que m'ima­gino més pas­tat que el pòrtland però tant li deu fer: quan tens cinc minuts per dinar, t'ho empas­ses i avall. Ah, sí, també unes postres de músic, que amb la boca com un par­rac, pas­sen la mar de bé. Fem números? Dos mil sis-cents euros per quinze hores de cursa fan cent setanta-tres euros, l'hora, a repar­tir entre vuit. Però no hores cobra­des, no, sinó paga­des. Hores de lluita con­tra el càncer... Hi ha dies que escrius un arti­cle escar­xo­fat davant de l'ordi­na­dor, pen­ses en gent del teu poble i se t'escapa un “córrer és de valents!”