Estem en un gran sidral

Crec que no fa falta que pre­su­meixi de cata­la­ni­tat, extrem que he pro­vat mil i una vega­des en la con­ducta i els escrits. És el cas que he cer­cat la tra­ducció de beren­je­nal i queda fatal. És difícil de pro­nun­ciar i sona mala­ment, per la qual cosa he pre­fe­rit can­viar-lo. Tot sigui per a la con­se­cució d'una pàtria que, a més d'estar en el cor, tin­gui lloc en el mapa d'Europa. Així sigui.

He tin­gut curi­o­si­tat de com­pro­var les dis­cus­si­ons, plan­ta­des, deser­ci­ons, denúncies, etc. de l'aca­ra­ment Cata­lu­nya -Madrid, el qual s'ha enve­ri­nat moltíssim. Hi va haver uns anys en què el pano­rama era prou clar. Els governs soci­a­lis­tes o dre­tans eren uns ene­mics fàcils de situar, acces­si­bles a par­la­men­tar i que hom res­pec­tava per nas­sos, és clar. S'ha de dir que no tenien manies en forçar la justícia, en la qual tenien situ­ada gent addicte. Nosal­tres pensàvem que amb l'Onze de Setem­bre els havíem impres­si­o­nat. Passa que on nosal­tres hi veiem pàtria ells hi veuen folk­lore. És com la sam­faina, que és dife­rent un dia de l'altre i sem­pre té un gust domi­nant poques vega­des repe­tit. L'arti­cu­lista, el cro­nista i d'altres istes han de lle­gir prou bé el propi periòdic i repas­sar el que diuen els altres. El moment en què estem vivint, un maremàgnum d'opi­ni­ons polítiques, par­ti­dis­tes, sovint fal­ses i d'altres, que emple­nen les capa­ci­tats dis­po­ni­bles de memòria. S'ha de tenir capa­ci­tat pro­fes­si­o­nal per seguir pun­tu­al­ment i saber qui és qui i què és què de la mix­tura política que es cou a Cata­lu­nya. Sense obli­dar Madrid, si no vegeu: “El Cons­ti­tu­ci­o­nal obre la via penal con­tra la pre­si­denta For­ca­dell. El Par­la­ment res­pon apro­vant la cele­bració de referèndum per a la inde­pendència el setem­bre del 2017.” No tri­garà pas més que hores la rèplica ves­tida de llei i pen­ti­nada a la Per­ru­que­ria Cons­ti­tu­ci­o­nal. O a l'Homs, que l'han can­viat de casa. Fas­tigós.

Con­ti­nuem al Par­la­ment Català: mereix trac­ta­ment a part la rèplica del pre­si­dent Puig­de­mont a les inter­ven­ci­ons de la gent del PP. Hom coneix des de fa anys l'home i no el va sor­pren­dre el to de la inter­venció. S'havia fet uns apunts que sols eren per no obli­dar cap assumpte. Des­pen­ti­nat, com sem­pre, amb veu potent i posant emoció sen­tida a les parau­les, va des­tros­sar les inter­ven­ci­ons del PP amb un atac al melic de la qüestió. Va des­mun­tar els fal­sos argu­ments lega­lis­tes i va pas­sar pels ulls de l'audi­tori les cana­lles­ques mane­res de reben­tar el govern. D'entrada els va fer gràcia: va durar poc. La càrrega de fal­ses acu­sa­ci­ons i el pro­ce­di­ment d'injec­tar odi als cata­lans, els va pas­se­jar perquè vegin que no ens enga­nyen. Ens tra­ei­xen un dia, un any dar­rere l'altre, amb Cata­lu­nya gai­rebé lli­gada al cada­fal. Prou! Va cri­dar ahir al Par­la­ment el pre­si­dent i l'home d'una peça. Sub­ven­ci­o­nar, par­ti­ci­par, con­tri­buir, pagar i més, en tot el que s'ha de fer i en el que no s'hau­ria de fer, ser els pri­mers per càpita en cul­tura, imposts i més. Què volen aquesta gent!