Angoixa subterrània

Es parla del mas­clisme, i això és posi­tiu, però del que no es parla tant és del pati­ment dels mas­cles que pro­cu­rem ser bons marits i bons pares. Pot­ser pati­ment no és la paraula. Es tracta més aviat d'una angoixa sub­terrània que no expres­sem per no que­dar poc mas­cles, pre­ci­sa­ment.

Ja se sap que durant l'època de la criança dels fills l'home passa a un segon terme. Esdevé un príncep des­tro­nat, un fal·lus capat. Això és ine­vi­ta­ble i els mas­cles ho com­pen­sem de tres mane­res: abo­cant totes les ener­gies a la feina, prac­ti­cant un esport, un hobby o una militància, o bé dedi­cant-nos a men­jar i beure. Hi ha la temp­tació per­ma­nent de l'aven­tura extra­ma­tri­mo­nial per recor­dar què se sent quan et cla­ven les ungles a l'esquena. Però no és tan sen­zill: les dones de la teva edat estan dedi­ca­des en cos i ànima als fills, amb les més joves costa no sen­tir-se ridícul i, al final, dius, tam­poc no et pots per­me­tre arri­bar a casa amb l'esquena esgar­ra­pada. (L'Anna Pun­soda ha fet un tuit amb una iro­nia deli­ci­osa sobre això: “Nota men­tal: si mai em trobo el marit des­es­pe­rat, allò des­es­pe­rat de debò, al límit de tren­car-se, caldrà asseure-s'hi a sobre i follar-se'l.”)

Però a vega­des cap d'aquests sis­te­mes no fun­ci­ona i els pai­sat­ges són deso­la­dors. Un amic que pas­seja el nen em diu: “Saps que em van ingres­sar a l'hos­pi­tal?” “Què fots?” “Sí, em van haver de fer una inter­venció per tole­rar la lle­teta de la mare.” Quedo mort quan m'adono que l'amic ja ha adop­tat la veu del seu propi fill. Un altre amic ha hagut de mar­xar un mes en bici­cleta perquè la seva dona s'adonés que pot sobre­viure tot sol sense que li diguin quina camisa s'ha de posar. O hi ha el que comença totes les fra­ses citant el seu sogre, perquè amb els anys ella ja l'ha con­vençut que ell no podrà arri­bar mai a l'alçada del seu pare. O un altre em diu que ara ja ha de beure cada dia; un altre que no havia fumat mai ara fuma maria; un altre no pot evi­tar aixe­car-se a mitja nit a men­jar tot el que troba a la nevera.

Les meves estratègies són dues. La pri­mera és pre­o­cu­par-me més pel jo col·lec­tiu que per l'indi­vi­dual. És al con­trari del que fèiem abans. Als anys noranta explicàvem l'acu­dit que deia: “‘Tu què en pen­ses, de la guerra de Sèrbia?', i l'altre diu ‘A mi el que m'agrada és que me la xuclin'”. Doncs ara és a l'inrevés: tan bon punt noto que alguna estu­di­ant comença a flir­te­jar, faig la nota men­tal: “Noia, fins que no se solu­ci­oni el destí del meu país, a mi no em bus­quis.” La segona estratègia és empren­dre tas­ques impos­si­bles, com per exem­ple escriure un lli­bre o inten­tar cop­sar tots els mati­sos dels vins de l'Eli­sa­betta Fora­dori de les Vig­neti delle Dolo­miti o de la Finca Edetària d'en Joan Àngel Lli­be­ria.