Angoixa subterrània
Es parla del masclisme, i això és positiu, però del que no es parla tant és del patiment dels mascles que procurem ser bons marits i bons pares. Potser patiment no és la paraula. Es tracta més aviat d'una angoixa subterrània que no expressem per no quedar poc mascles, precisament.
Ja se sap que durant l'època de la criança dels fills l'home passa a un segon terme. Esdevé un príncep destronat, un fal·lus capat. Això és inevitable i els mascles ho compensem de tres maneres: abocant totes les energies a la feina, practicant un esport, un hobby o una militància, o bé dedicant-nos a menjar i beure. Hi ha la temptació permanent de l'aventura extramatrimonial per recordar què se sent quan et claven les ungles a l'esquena. Però no és tan senzill: les dones de la teva edat estan dedicades en cos i ànima als fills, amb les més joves costa no sentir-se ridícul i, al final, dius, tampoc no et pots permetre arribar a casa amb l'esquena esgarrapada. (L'Anna Punsoda ha fet un tuit amb una ironia deliciosa sobre això: “Nota mental: si mai em trobo el marit desesperat, allò desesperat de debò, al límit de trencar-se, caldrà asseure-s'hi a sobre i follar-se'l.”)
Però a vegades cap d'aquests sistemes no funciona i els paisatges són desoladors. Un amic que passeja el nen em diu: “Saps que em van ingressar a l'hospital?” “Què fots?” “Sí, em van haver de fer una intervenció per tolerar la lleteta de la mare.” Quedo mort quan m'adono que l'amic ja ha adoptat la veu del seu propi fill. Un altre amic ha hagut de marxar un mes en bicicleta perquè la seva dona s'adonés que pot sobreviure tot sol sense que li diguin quina camisa s'ha de posar. O hi ha el que comença totes les frases citant el seu sogre, perquè amb els anys ella ja l'ha convençut que ell no podrà arribar mai a l'alçada del seu pare. O un altre em diu que ara ja ha de beure cada dia; un altre que no havia fumat mai ara fuma maria; un altre no pot evitar aixecar-se a mitja nit a menjar tot el que troba a la nevera.
Les meves estratègies són dues. La primera és preocupar-me més pel jo col·lectiu que per l'individual. És al contrari del que fèiem abans. Als anys noranta explicàvem l'acudit que deia: “‘Tu què en penses, de la guerra de Sèrbia?', i l'altre diu ‘A mi el que m'agrada és que me la xuclin'”. Doncs ara és a l'inrevés: tan bon punt noto que alguna estudiant comença a flirtejar, faig la nota mental: “Noia, fins que no se solucioni el destí del meu país, a mi no em busquis.” La segona estratègia és emprendre tasques impossibles, com per exemple escriure un llibre o intentar copsar tots els matisos dels vins de l'Elisabetta Foradori de les Vigneti delle Dolomiti o de la Finca Edetària d'en Joan Àngel Lliberia.
