País Valencià

El colp d'Estat del 23 de febrer de 1981 i totes les cir­cumstàncies que el van pre­ce­dir i que se'n van deri­var van resol­dre en pre­cari la tran­sició espa­nyola. A par­tir d'aquell moment una sèrie d'espe­rits malig­nes, el del pacte del capó i el de la Loapa, van mar­car els temps i els pas­sos. Alfonso Guerra i Fer­nando Abril Mar­to­rell van con­ju­rar el PSOE i la UCD per recon­duir les auto­no­mies cap al cor­ral de l'alfals per a tot­hom. Una de les pri­me­res i més impor­tants vícti­mes d'aque­lla deri­vada cor­ro­siva va ser el País Valencià. Guerra i Abril Mar­to­rell van acor­dar un postís autonòmic magre i ridícul que va domes­ti­car els anhels d'auto­go­vern expres­sats mas­si­va­ment des de l'any 75. El pacte va ser més aviat una renúncia. La UCD havia acti­vat al car­rer l'extrema dreta con­tra “els pan­ca­ta­la­nis­tes” i la deno­mi­nada estúpida­ment “bata­lla de València” –com havia de ser bata­lla si un dels bàndols no es podia ni defen­sar?– havia arron­sat el PSOE, que se sen­tia més E que mai. L'auto­no­mia valen­ci­ana, doncs, va ser de baix cali­bre i va renun­ciar als símbols que el naci­o­na­lisme valencià havia rei­vin­di­cat des de la segona república espa­nyola. Un dels més cla­mo­ro­sos va ser el nom. La nova auto­no­mia s'havia de dir Comu­ni­tat Valen­ci­ana, com comu­ni­tat de regants o comu­ni­tat de veïns. Diu­menge, 9 d'octu­bre, Joan Fran­cesc Mira, davant el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, va rei­vin­di­car la deno­mi­nació País Valencià. Un bon colp a la renúncia per­ma­nent que no afluixa mani qui mani. Ni que manin els bons.