PSOE

El que va suc­ceir el dis­sabte 1 d'octu­bre en el comitè fede­ral del PSOE pot­ser va sor­pren­dre més d'un, tot i que és un clàssic en la història del soci­a­lisme espa­nyol. A prin­ci­pis de la dècada dels anys vint del segle pas­sat, el PSOE va conèixer una pri­mera excisió de dos grups par­ti­da­ris d'entrar a la III Inter­na­ci­o­nal, la Inter­na­ci­o­nal comu­nista fun­dada el 1919 per Lenin, que el 1921 aca­ba­rien fun­dant el Par­tit Comu­nista d'Espa­nya. Poste­ri­or­ment va conèixer durs enfron­ta­ments per­so­nals entre els líders soci­a­lis­tes. Així, el suport i la col·labo­ració amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera pro­picià una rup­tura entre Fran­cisco Largo Caba­llero, que arribà a ser mem­bre del Con­sell d'Estat del dic­ta­dor, i Fer­nando de los Ríos i Inda­le­cio Pri­eto, que rebut­ja­ven la col·labo­ració amb el règim dic­ta­to­rial. A la Segona República con­tinuà la pugna soter­rada entre Largo Caba­llero i Pri­eto. L'exili no va posar fi a les ten­si­ons entre els dife­rents sec­tors del PSOE. Ara l'enfron­ta­ment fou entre Pri­eto i Juan Negrín, el dar­rer pre­si­dent del govern de la República a Espa­nya. En aquest cas, les ten­si­ons van tenir com a rere­fons el lamen­ta­ble afer del tre­sor del Vita, el vai­xell en què Negrín ordenà tras­lla­dar el fons de joies, objec­tes d'art i metalls pre­ci­o­sos expro­pi­ats durant la Guerra Civil per la Caixa Gene­ral de Repa­ra­ci­ons, i la uti­lit­zació par­ti­dista i sectària de l'ajuda als repu­bli­cans exi­li­ats. El Vita arribà a Mèxic i del seu con­tin­gut se'n va fer càrrec la JARE (Junta de Auxi­lio a los Repu­bli­ca­nos Españoles), con­tro­lada per Pri­eto, en detri­ment del SERE (Ser­vi­cio de Eva­cu­ación de los Repu­bli­ca­nos Españoles), diri­git per Negrín. I encara a començaments de la dècada dels setanta del segle pas­sat l'enfron­ta­ment entre el PSOE històric, lide­rat a l'exili per Rodolfo Llo­pis, i el PSOE reno­vat o de l'inte­rior de Felipe González i Alfonso Guerra. O, per aca­bar, la dimissió de Felipe González en el congrés del PSOE del maig de 1979 per forçar l'orga­nit­zació soci­a­lista a aban­do­nar els prin­ci­pis mar­xis­tes i abraçar la soci­al­de­mocràcia.

Pedro Sánchez ha comès, pro­ba­ble­ment, molts errors durant el poc més de dos anys que ha lide­rat el PSOE i, sens dubte, encara més, en els deu mesos de la curta legis­la­tura ante­rior i des de les elec­ci­ons del mes de juny pas­sat. I, sobre­tot, ha pecat d'ingenuïtat fins que ha topat amb l'Estat i el dret a deci­dir. La seva pre­tensió de for­mar un govern alter­na­tiu per impe­dir la repe­tició d'un govern del PP va fer sonar totes les alar­mes dels poders fàctics de l'Estat espa­nyol. Un govern amb Pode­mos i les seves con­fluències amb el suport –si més no per a la inves­ti­dura– de naci­o­na­lis­tes bas­cos i inde­pen­den­tis­tes cata­lans és més del que podien supor­tar l'entra­mat a l'ombra de l'Estat. I va ser per boca de Felipe González que es va fer saber a Sánchez que els barons del PSOE i les elits diri­gents espa­nyo­les –polítiques, econòmiques i soci­als– no esta­ven dis­po­sa­des a accep­tar un govern d'aquesta mena. I lla­vors Sánchez va come­tre la segona ingenuïtat: apel·lar a la con­vo­catòria d'un congrés extra­or­di­nari per donar la veu als mili­tants sobre quina havia de ser la posició del PSOE en la votació d'una pos­si­ble inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy, atès que en el pro­grama amb què es va concórrer a les elec­ci­ons la posició era no faci­li­tar un nou govern del PP. Ingenuïtat perquè això equi­va­lia a invo­car el deno­mi­nat “dret a deci­dir”, en aquest cas dels mili­tants del PSOE, cosa que per prin­cipi no podien accep­tar els prin­ci­pals diri­gents soci­a­lis­tes. I és clar, en el comitè fede­ral de l'1 d'octu­bre es dibuixà for­mal­ment la frac­tura que, en ter­mes gene­rals i amb impor­tants excep­ci­ons indi­vi­du­als, pre­senta una clara línia divisòria entre les fede­ra­ci­ons sep­ten­tri­o­nals –més pròximes a la posició de Sánchez de con­sul­tar la militància– i les fede­ra­ci­ons meri­di­o­nals, que aca­ba­ren per impo­sar-se. Sánchez es va veure obli­gat a dimi­tir. Des de Cata­lu­nya estant, el que importa en aquests moments no és tant saber com aca­barà a llarg ter­mini aquest nou enfron­ta­ment, sinó saber quina posició adop­tarà el soci­a­lisme català –a qui ningú pot negar el seu pas­sat cata­la­nista– davant d'una situ­ació que, de nou, nega la veu a la militància i des­men­teix el supo­sat caràcter fede­ra­lista del PSOE i la igual­ment supo­sada auto­no­mia del PSC a l'hora de pren­dre deci­si­ons.