Opinió

Vuits i nous

Els amics

“Si m'haguessin dit “cul d'olla” ho hauria sabut a les set del matí

Dies enrere vaig fer en aquest espai un comen­tari, jo crec que elogiós, d'una pas­tis­se­ria que tinc prop de casa, dient el nom de la raó comer­cial. Diu­menge hi vaig anar a fer una adqui­sició i la mes­tressa, que és la que ges­ti­ona el tau­lell, no me'n va dir res, cap comen­tari. No passa res, és clar. No deu lle­gir el diari, i jo no escric perquè em rega­lin les ore­lles ni bom­bons. Ara: vaig estar segur que si el meu apunt hagués estat nega­tiu hau­ria sor­tit de l'esta­bli­ment amb un retret i, pot­ser, sense el paquet lli­gat amb cor­dill. Els amos hau­rien lle­git l'arti­cle perquè algú els l'hau­ria donat a lle­gir. “Heu vist el que opi­nen de vosal­tres?” Diuen que la gent és bona gent... Ja poden anar dient. També, un altre dia, Màrius Serra va publi­car una nota ama­ble sobre la meva per­sona a La Van­guar­dia. Sem­pre lle­geixo en Màrius, però aquell dia, no. Cap a les set del ves­pre vaig conèixer el con­tin­gut de l'arti­cle perquè un amic me'n va adver­tir. Si en Màrius m'hagués dit cul d'olla, els “amics” me n'hau­rien fet sabe­dor a les set del matí, natu­ral­ment per donar-me suport. He posat “amics” entre come­tes. També ho hau­ria d'haver fet amb “natu­ral­ment” i “suport”. No dic que no tin­gui amics sin­cers. Dic que jo, el pas­tis­ser i tots vostès, en tenim de sus­pec­tes. Parlo en gene­ral.

Quan Jordi Pujol va haver emès la con­fessió, vaig rebre invec­ti­ves pel fet d'haver con­tribuït a redac­tar les memòries del per­so­natge tot d'una abo­mi­na­ble. Aquells dies vaig lle­gir dia­ris que no havia lle­git mai i mis­sat­ges de Twit­ter de gent que no seguia, gràcies a la gen­ti­lesa de molts que me'ls van ser­vir per si m'havien pas­sat per alt. Alguns d'aquests gen­tils ser­vi­ci­als em volien dis­gus­tar. Uns altres, també. Els pocs amics ver­da­ders ja els vaig detec­tar, i els vaig fer arri­bar els agraïments que eren del cas.

L'enyo­rat Josep Maria Ainaud de Lasarte, que era tot un senyor, m'acon­se­llava: “De qui hagis de par­lar mala­ment, més val que no en par­lis.” Molt bé. Pro­curo seguir la reco­ma­nació, sem­pre que puc –i és difícil, tal com va el món i la gent que el pobla. També és veri­tat, però, que par­lar bé d'algú o d'algun fet té poc ren­di­ment. Els arti­cles ama­bles són els que tenen menys ressò. Ho sé per la reper­cussió entre els usu­a­ris de les xar­xes soci­als. Els arti­cles que em sur­ten pun­xe­guts ja tenen una altra pro­jecció. No freqüento el to més alt, que és el més cele­brat, segons observo en altres que el prac­ti­quen. Hau­ria de fer menys rebos­te­ria i més car­nis­se­ria? Cadascú és com és.

La pas­tis­sera estava con­tenta perquè s'acos­ten els pane­llets, i em va dir que per impe­ra­tiu cen­te­nari de ca l'Oms ara només en fan de pinyons i que els altres no sor­ti­ran del forn fins al vint-i-nou d'octu­bre. Per­fecte.