On toca avui el quartet?

La veri­tat és que els qua­tre polítics cata­lans que més s'assem­blen i podrien pas­sar per un quar­tet musi­cal, sense ser-ho, és clar, són Joana Ortega, Irene Rigau, Artur Mas i Fran­cesc Homs. Les dues noies –és un dir–, amb la gui­tarra solista l'una i baixa l'altra, sumant-hi el duetto de les seves veus, donen suport a uns can­tants que ho can­ten tot, tot i tot: Artur Mas és la veu de la Inde­pendència! És la veu que ha lide­rat els cata­lans per camins intran­si­ta­bles, on la seva gui­tarra feia estralls i amb les dues seri­o­ses col·legues a l'esce­nari havien començat a fer no pas por, però sí un gran res­pecte. Al Con­ser­va­tori, esve­rats pre­gun­ta­ven: “¿Qué hare­mos con este pesado gui­tar­rista can­tor que, cual apóstol, saca peces del secano y per­di­ces de los lagos?” Un va dir: “¡Ya lo tengo: Con la ley del embudo en la mano hare­mos que pes­que con esco­peta de caza y que cace con caña de pes­car. No falla nunca!” I no va fallar. Hom el veu som­ri­ent, però ende­vina la frus­tració que ha de pro­duir una feina cre­a­tiva, extra­or­dinària, inter­rom­puda. En diuen cir­cumstàncies. Hi ha una paraula al dic­ci­o­nari que ho defi­neix, però no m'atre­veixo.

Resta la veu de Fran­cesc Homs, músic veterà, conei­xe­dor a fons de tot el que s'ha tocat fins ara. De la fos­cor a plena llum és la gra­vació medi­tada i tre­ba­llada que havia començat a sonar. Música tran­quil·la i valenta, tre­ba­llada, que ha reco­llit tot el que era pos­si­ble del pas­sat, casat amb Europa, temes en els quals ha tre­ba­llat anys i panys. Just començar a expo­sar el seu tre­ball, veus sor­pre­ses van inqui­rir: “D'on surt ara aquest popurri de la seva cre­ació.” Ha transmès musi­cal­ment les idees ali­e­nes, reto­ca­des i posa­des al dia per ell mateix –lle­tra i música– i ha adap­tat per als grups cata­lans el millor i el que més s'assem­bla a la nos­tra iden­ti­tat de país lliure, soli­dari, amb veu clara que res­pira hones­te­dat i un xic fosca, ell no canta: diu. El seu aspecte dis­cret, tra­di­ci­o­nal, ha fet forat en el front de com­bat polític, vull dir musi­cal, dels nous grups que nave­guen.

Tal com és habi­tual en els moments d'inqui­e­tud que vivim, des del Con­ser­va­tori de Madrid vigi­len tots els movi­ments i ges­tos musi­cals que miren en direcció a Europa. El dia que va estre­nar amb el quar­tet allò de “No te puedo que­rer... porquè no sien­tes lo que yo siento... No te puedo que­rer..., apártate de mi pen­sa­mi­ento...”, pura i carac­terística lite­ra­tura espa­nyola, la qual tindrà èxit. El quar­tet fins ara havia venut sim­pa­tia, que és del que estem fal­tats. Ara no venen ran­cor, però si per­so­nes de bé han de pas­sar per la presó, no pas per delicte, sí per incom­prensió, enveja, fins i tot odi, i els nos­tres riu­res són comp­ta­bi­lit­zats, pot­ser mirant a ponent s'haurà de fer una ganyota. El riure a la cata­lana desprèn sin­ce­ri­tat i bones mane­res: és anti­quat. On hem anat a parar!