Sendes velles i novelles

“No dei­xis les sen­des velles per les nove­lles”, diu la dita vella. Les dites velles solen ser sàvies i con­ser­va­do­res. Per això són velles. Com el dimoni. I la senda vella al PSC és la que traça Miquel Iceta. El reno­vat pri­mer secre­tari dels soci­a­lis­tes ha sal­vat els mobles al seu par­tit en els dar­rers anys. Un par­tit mare­jat, tren­cat i escin­dit enmig d'una mar inde­pen­den­tista que l'ha dei­xat pelat al ter­ri­tori i amb pocs pèls a l'àrea metro­po­li­tana. Iceta se n'ha sor­tit com ha pogut, però ha sabut evi­tar que el PSC der­rapés cap a la mar­gi­na­li­tat. Per això la majo­ria dels mili­tants, més vells que novells, li han reno­vat la con­fiança i el càrrec. Davant ell hi havia una de les joves diri­gents que el par­tit no s'ha crus­pit en els dar­rers anys. La llista esfe­re­eix. Des de Laia Bonet fins a Rocío Martínez-Sem­pere. O Carme Cha­con. Les dues pri­me­res van ser vícti­mes d'una cor­rosió interna que Núria Par­lon final­ment ha con­ju­rat. La dar­rera ha estat víctima d'ella mateixa. I encara li passa poc. Par­lon repre­sen­tava una alter­na­tiva atre­vida, des­ca­rada i acos­tada als postu­lats de Pode­mos, de l'esquerra més resolta, però dins sigles segu­res. En el fons, no ha per­dut. Només ha arri­bat massa d'hora. Iceta enfila la recta final. El par­tit té més sen­tit en les coor­de­na­des que marca Par­lon, però pot­ser sí, pot­ser encara s'ha de fer més sàvia. Miquel Iceta té ara un doble repte. Man­te­nir el no a Rajoy, aguan­tant la pressió anda­lusa, i no dei­xar que Núria Par­lon faci senda nova al marge del PSC.