Una Girona de cine

Dei­xem-ho clar: quan Giro­ne­lla va publi­car Los cipre­ses creen en Dios va situar Girona en el mapa. Si més no, a Espa­nya. Va ser el pri­mer gran best-seller espa­nyol i es va tra­duir a la majo­ria de les llengües civi­lit­za­des. No és una gran novel·la, però té un evi­dent interès temàtic, un trac­ta­ment dels per­so­nat­ges (la majo­ria, reals, giro­nins, amb nom modi­fi­cat) nota­ble i, sense ser impar­cial, que no podia ser-ho, ens explica la situ­ació prèvia a la guerra civil des del punt de vista dels ven­ce­dors sense esde­ve­nir un pam­flet. Hau­ria vol­gut dur-la al cine, que era el gran mitjà de l'època. Sem­bla que Hollywood li va pagar un milió de pes­se­tes pels drets, però no es va fil­mar; i que Iquino també s'hi va tren­car les banyes sense aca­bar de con­cre­tar res.

A Giro­ne­lla li'n van que­dar les ganes. I quan va saber que un grup gironí feia cinema al vol­tant d'en Jordi Lladó –De quinze a setze anys, La mare, El pobret– amb impor­tant reco­nei­xe­ment en el camp ama­teur, decidí que era el seu moment. Va escriure un petit argu­ment basat en la seva experiència per­so­nal en el semi­nari i a la Girona esqui­fida i rància de la seva ado­lescència, i ens el va ofe­rir. Mira­cu­lo­sa­ment, el pro­jecte va anar enda­vant. En Jordi Sarasa, en Jaume Pera­caula, en Jessy Por­tas, la Kelly Lla­ve­ria, en Quico Via­der, la Mariàngels... tot el “Grup de Girona”, i encara amics i cone­guts com en Car­les Vivó, l'Isi­dre Vicens, en Pere Dillet i tants d'altres que sento obli­dar es van aple­gar per fer pos­si­ble una pel·lícula inclas­si­fi­ca­ble, que no era ni del tot ama­teur ni del tot pro­fes­si­o­nal, ni tan sols cinema inde­pen­dent. Era, Amor ado­les­cente, fet per un grup d'ado­les­cents giro­nins. Va tenir un cert recor­re­gut pels cine­mes d'art i assaig i a l'Ori­ent de Girona es va pro­jec­tar quinze dies seguits –cosa insòlita lla­vors– amb la sala plena.

Cin­quanta anys després, res­tau­rada dels danys oca­si­o­nats pel temps i digi­ta­lit­zada, Amor ado­les­cente va cloure el 28 Fes­ti­val de Cinema de Girona, amb una pro­jecció a l'Albéniz que va mobi­lit­zar, sobre­tots, amics i fami­li­ars dels res­pon­sa­bles d'aque­lla aven­tura. Mig segle és mig segle. Amor ado­les­cente ha esde­vin­gut un docu­ment extra­or­di­nari per expli­car aque­lla Girona levítica que tan­tes plo­mes han pro­vat d'expli­car i que les gene­ra­ci­ons que ens seguei­xen difícil­ment podran enten­dre. Quan Giro­ne­lla n'escri­via l'argu­ment, a París impe­rava la nou­ve­lle vague... Nosal­tres encara filmàvem cam­pa­na­des de la cate­dral.

“Cert”, vaig pen­sar tot relle­gint aque­lles imat­ges. “Aque­lla Girona era depri­ment, opres­siva, acla­pa­ra­dora.” Però en Quico i la Kelly ja podien anar a la Devesa en moto. Us ima­gi­neu com era la Girona d'abans de la moto? Ram­bla amunt i Ram­bla avall.