El relat

Fa dos dies m'expli­ca­ven per què una verònica, que és aquell pas clàssic de la tau­romàquia que es fa sub­jec­tant la capa amb les dues mans, es diu verònica: resulta que rep aquest nom per l'escena bíblica en què Verònica, una dona de Jeru­sa­lem, va donar el seu vel a Jesús perquè s'eixugués el front men­tre por­tava la creu. Tot i que no m'agrada l'espec­ta­cle dels toros (amb veure'n un en vaig tenir prou), aquest bateig bíblic em sem­bla un bon exem­ple de cons­trucció de relat. La fiesta naci­o­nal inclou una cul­tura, un llen­guatge, un ima­gi­nari, que a Cata­lu­nya es perdrà per sem­pre perquè no ha aguan­tat el pas de les gene­ra­ci­ons ni la sen­si­bi­li­tat ani­ma­lista ni tam­poc, adme­tem-ho, el relat naci­o­nal català. No l'ha fet seu. És més: han estat relats antagònics. Com s'explica, això del relat? Qui el fa? Qui relata, qui escriu? Per què Espa­nya i Cata­lu­nya han traçat camins massa diver­gents, ima­gi­na­ris massa incom­pa­ti­bles i símbols tan dia­me­tral­ment opo­sats? Aquí, no fotem, és d'on plora de la cri­a­tura: no de la falta de finançament autonòmic o de dis­po­sar d'eines com­pe­ten­ci­als majors, sinó de la falta d'encaix dels relats.

Els tòpics i els este­re­o­tips són fona­men­tals, una cari­ca­tura diu més d'una per­sona que no pas un retrat hiper­re­a­lista. Això també val per als col·lec­tius, no tant per allò de “com ens ano­me­nin els de fora” (pun­tu­a­li­tat britànica, pre­cisió suïssa, feina de xine­sos...) sinó sobre­tot per com t'ano­me­nis tu mateix. Quin relat cons­tru­ei­xes, i per què. Qui vols tro­bar quan et miris al mirall. Sem­bla ser (lle­geixo) que el relat naci­o­nal espa­nyol es forja al mateix temps que a Cata­lu­nya es va ges­tant la Renai­xença cul­tu­ral, al segle XIX, i que per tant també el pro­ta­go­nisme dels toros i les fla­men­ques (els cone­guts sou­ve­nirs de la Ram­bla) prové d'un ima­gi­nari romàntic. D'ins­pi­ració molt fran­cesa, o més ben dit, anti­fran­cesa: arran de la revolta con­tra l'ocu­pació napoleònica, el naci­o­na­lisme espa­nyol troba el seu propi relat jus­ta­ment en el tòpic que els fran­ce­sos van fer de l'espa­nyo­li­tat. Dones amb uns ulls ardents, homes que s'ocu­pen més de viure que de tre­ba­llar, amors apas­si­o­nats, Car­mens, ban­do­lers, gui­tar­res, cas­ta­nyo­les, sol, toros (ja trans­for­mats en espec­ta­cles de mas­ses al segle XIX)... en defi­ni­tiva una certa falta de moder­ni­tat trans­for­mada en orgull vita­lista i natu­ral. Exal­tació d'allò pas­si­o­nal, pri­mi­tiu, autèntic, essen­cial. La sang, el sol, el sexe, la vida. Un relat que en el fons era força enve­jat, ales­ho­res, per alguns euro­peus massa qua­dri­cu­lats i tita­fre­des. La recerca de l'essència humana més ances­tral i nua d'arti­fi­cis, allò que Bigas Luna va saber retra­tar tan bé quan Javier Bar­dem tore­java tot nu sota la llum de la lluna. Sense ningú més. Pell a pell, tots dos, tu i jo. I la verònica.

El relat espa­nyol és, doncs, d'arrel tan romàntica com el català i molt ins­pi­rat en el bar­roc i el post­bar­roc. No és nostàlgic: és de pebrots, i amunt. El relat català és, en canvi, medi­e­va­lista i nostàlgic per neces­si­tat: l'enyo­rança d'unes lli­ber­tats i unes cons­ti­tu­ci­ons prèvies als estats moderns i l'enllaç directe amb la Renai­xença cul­tu­ral, la indus­tri­a­lit­zació i el moder­nisme. Això ens fa una cari­ca­tura de page­sos i de gar­re­pes, de des­con­fi­ats i pragmàtics, obses­si­o­nats amb la pre­ser­vació de les arrels (i els diners) i curo­sos de sem­blar més moderns que ningú. No crec que això sigui gaire com­pa­ti­ble, avui dia, amb un ima­gi­nari basat en les pas­si­ons, la sang i el sol. Men­tre escric m'adono que tenim un este­re­o­tip raci­o­na­lista, en con­trast amb l'este­re­o­tip emo­ci­o­nal i vita­lista espa­nyol. Tal vegada les emo­ci­ons les eme­tem d'una altra manera: a través de la rei­vin­di­cació naci­o­nal, de la defensa de la llen­gua i del record (nostàlgic) de massa segles sense auto­go­vern. La nos­tra emoció passa més fil­tres, no toreja un ani­mal a la llum de la lluna sinó que cons­tru­eix orde­na­des tor­res huma­nes, escriu gramàtiques, compta per ballar o es numera per fer mani­fes­ta­ci­ons. Són dos roman­ti­cis­mes dife­rents, però roman­ti­cis­mes tots dos, i creen relats dife­rents perquè tenen (i volen tenir) una visió dife­rent del món. Tant se val si a Cata­lu­nya hi va haver molts toros i si algun Cabré es va endur Ava Gard­ner al llit, al mirall hi volem veure una altra cosa. No pas ara, sinó ja des d'aquell segle XIX on es feien els relats. I tot­hom sap que els relats no tenen per què ser del tot veri­tat, però han de ser ver­sem­blants: pot­ser per això, aquí mai no hi han tri­om­fat els con­tes de fades fede­ra­lis­tes.