Cal reconstruir Catalunya?

Les últimes setmanes han aparegut diversos articles i entrevistes dedicats als 50 anys de la fundació de Convergència, el partit que tenia com a raó de la seva existència la “reconstrucció nacional”, després d’una desfeta llegendàriament observada per un jove Jordi Pujol des de dalt del Tagamanent l’any 1940. Una desfeta evident, social i política i econòmica, causada per la guerra. “Ens costarà molt refer tot això”, va dir el seu oncle Narcís aquell dia, sense que fos cap exageració: aleshores la destrucció era física i la ferida era humana, espiritual, carregada de desesperança. Abans de continuar, he d’apuntar que no som aquí. No som aquí en termes socials ni econòmics, ni de progrés material ni d’oportunitats. Ara bé: tenim dret, i tenim certa obligació, de preguntar-nos si després del procés hi ha hagut una desfeta moral. Una derrota col·lectiva, ni de lluny tan greu com la de la guerra, però carregada de desesperança per molts altres motius. Tal vegada la desfeta més greu o més irreversible, més perillosa a llarg termini, sigui l’anímica. I aquesta, si no som uns cínics, la podem observar a tot arreu.

No és una desfeta exclusiva de l’independentisme. També seria cínic dir “que s’arreglin ells, que es reconstrueixin ells sols”, perquè, de manera semblant a una guerra, els excessos i les injustícies ens han afectat a tots. També la persona no independentista deu pensar, si és de bona fe, que el que no pot ser és que Catalunya sempre aparegui castigada després de plantejar-se un nou marc polític: digui’s “independència” o digui’s “nou Estatut”, o “nou finançament”, els perjudicats de no poder aspirar a allò que vulguem ser som tots els catalans. Votem el que votem. També hi apareix perjudicada la democràcia, la confiança que tot és possible si la gent hi està a favor, si es fa de manera pacífica, si precisament ho vam centrar tot en l’obsessió per votar. I hi apareix perjudicada la solidesa del sistema, quan queda tan a la llum l’actitud parcial dels jutges i les males pràctiques dels governs i de les forces de l’ordre quan es tracta de castigar les gosadies catalanes. No, ni de lluny la desfeta ha afectat només els independentistes: ens ha afectat a tots, fins i tot ha afectat l’autoestima d’Espanya, que ja mai més podrà dir amb certesa que els catalans som dins l’Estat perquè així ho hem decidit i no per la força. Això, per a qualsevol espanyol de bé, tampoc no hauria de ser agradable o motiu d’autoestima. Em consta, és clar, que aquesta desfeta moral a l’altra banda no s’admet o bé no preocupa. D’acord. No era d’aquella banda que jo volia escriure.

El sistema polític català és, en part, reflex del seu estat anímic: l’independentisme ha hagut d’ocupar-se de salvar els seus presos i condemnats, el catalanisme moderat ha comprovat que ja no té força electoral per si sol (i ha d’escollir entre Junts o el PSC), la motivació per fer política ha baixat a nivells inèdits, la desconfiança absoluta envers les promeses ha esdevingut crònica, la Generalitat està governada per un fanàtic del 155 i molta gent s’abraça a la música de Ripoll perquè, lògicament, si el que li surt és cridar, escollirà fer servir l’eina més cridanera. No se’n salva tampoc el panorama cultural i lingüístic, ni l’educatiu i el demogràfic: una progressiva pèrdua de prestigi cultural, una baixada espectacular del nombre de catalanoparlants, uns joves que no saben exactament amb quin objectiu es formen i que amb prou feines poden pensar a tenir un pis o un fill. El “somni català”, si havia existit alguna vegada, es desfà a poc a poc mentre la política institucional queda conquerida per un estil gris i gerencial, sense ànima i sense imaginació, votat amb poc entusiasme i amb pírriques majories, amb un missatge tan conformista i tan resignat que fa quasi plorar. En diuen realisme, en diuen pragmatisme, però és assimilació. Neutralització. Esterilització. Descarada.

Penso, en conclusió, que sí que ha arribat el moment de reconstruir Catalunya. No hi haurà cap possibilitat d’independència ni de pacte plurinacional ni d’avenç important si abans els lideratges no es renoven, els missatges no retroben l’entusiasme, les ganes de fer feina no s’imposen i la queixa permanent no desapareix. Alguns ens en morim de ganes. I, en els espais on podem, ja procurem fer-ho. El que falta és un moviment, nou o bé renovat, que ens aglutini a tots.