Opinió

‘In memoriam'

“El país ha perdut la por

In memo­riam. La quinta del Biberó és una obra excel·lent al Tea­tre Lliure de Bar­ce­lona, d'obli­gada visió vers la nos­tra història recent tan i tan dramàtica, un text de qua­li­tat, emo­tiu i just, un tre­ball precís i sobri de record i rei­vin­di­cació. És el crit de la memòria històrica vers una gene­ració del­mada per la revolta traïdora de l'exèrcit espa­nyol con­tra el seu propi poble, de l'alta cle­re­cia con­tra els seus fidels, dels pro­pi­e­ta­ris con­tra els seus jor­na­lers, dels finan­cers con­tra qui els feia rics.

El país ha per­dut la por, al Par­la­ment de Cata­lu­nya, amb un coratge ferm de la pre­si­denta, Carme For­ca­dell; d'honor dels encau­sats per posar les urnes del 9-N mal­grat les ame­na­ces dels uni­ta­ris­tes anti­demòcra­tes, dels qui renun­cien al seu ide­ari com l'ànima errant del que queda del PSC o de l'actu­ació d'uns tri­bu­nals “a Cata­lu­nya”, res “de Cata­lu­nya” com fal­sa­ment s'auto­a­no­me­nen, al ser­vei del govern exal­tat, cor­rupte i mani­pu­la­dor del PP. Les xar­xes soci­als, la premsa, els àmbits de dis­cussió i debat mos­tren la màxima expressió del valor, del tremp a tot arreu i per tot, fins i tot en els sec­tors més fer­renys d'obediència espa­nyola, sigui política, els par­tits lacais de Madrid, sigui cul­tu­ral. Els peri­o­dis­tes pei­xats sucur­sa­lis­tes borbònics, o nun­cis del PP o PSOE ja no fan anàlisi, sinó que insul­ten o direc­ta­ment men­tei­xen. A la Uni­ver­si­tat rec­to­rats boti­flers han inten­tat sos­ca­var el que hom viu a aules i pas­sa­dis­sos, als depar­ta­ments, entre l'alum­nat i en el per­so­nal no docent, el desig d'un país més culte i just, eficaç i soli­dari, una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Hom té la dig­ni­tat de denun­ciar, el que no fan mel·liflus rec­tors, la no-apli­cació de la política de beques a què estan obli­gats segons la seva pròpia llei i es pas­sen per l'aixe­lla, any dar­rere any. Després llu­ei­xen togues pre­si­dint hono­ris causa quan hau­rien de recor­dar allò de “ver­go­nya, senyors, ver­go­nya!”, de tanta medi­o­cri­tat i lle­po­lia indigna.

Un tast de memòria és el nou lli­bre basat en fets reals de Maria Vila­nova, Entre dos fills; la mare ho és d'un dels assas­si­nats i de l'assassí. Un relat precís, bri­llant, nota­ble. El drama civil fra­tern, entre ger­mans tan pre­sent en la nos­tra història, d'una memòria que tenim fins i tot de fets no vis­cuts però tras­pas­sats de gene­ració en gene­ració com és el de la Guerra Civil i la post­guerra.

Per tenir memòria m'escan­da­litza que dipu­tats que han exo­ne­rat Rubal­caba –al dar­rere hi havia un mínim de 31 crims d'estat fets sota el govern de Felipe González–, ara els pugui pas­sar pel cap pro­ces­sar Homs per posar les urnes, i a dar­rere fins i tot apa­re­gui el desig tota­li­tari, poc ama­gat, de posar-lo a la presó. Pobra Espa­nya uni­o­nista! Pobres espa­nyols uni­ta­ris­tes! Creure que l'estima, el saber, la cul­tura, el nego­ciar, el viure o la con­vivència sor­gei­xen de la impo­sició i la repressió explica per què la joven­tut cata­lana els defuig, per què la gent madura fa un pas al cos­tat. S'apar­ten d'un estat que mai supera el viure si no és amb pre­sons, violència, ame­na­ces i calúmnies. És per això que Europa i el món ens ente­nen, als cata­lans, cada cop més i més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.