L'immortal

No se sap si van actuar de nit o de dia, però tenien la clau del magat­zem de Nou Bar­ris i devien estar una bona estona per endur-se'l. Pesava bas­tant, de bronze com era. Els pri­mers a ado­nar-se que li fal­tava el cap van ser els de la bri­gada muni­ci­pal de man­te­ni­ment, però vés a saber quant de temps feia que estava així. El diari ABC va donar la notícia, en una peça del peri­o­dista Àlex Gubern: “Deca­pi­tan una esta­tua de Franco”. Un tall net, qui sap si amb un bufa­dor o una serra radial. No va aparèixer mai més.

L'escul­tor Josep Vila­do­mat no podia ima­gi­nar-se que aque­lla obra sense sig­nar seria objecte d'una polèmica i d'una gestió absur­des; el reclam d'una expo­sició que denun­cia la per­manència dels símbols fran­quis­tes a l'espai públic i que ha estat blas­mada per una apo­lo­gia que no pre­te­nia. Vila­do­mat va accep­tar l'encàrrec de Por­ci­o­les per una per­muta: l'havien acu­sat de con­tra­ban. Aque­lla seria una obra des­ti­nada a esde­ve­nir un objecte de par­ti­ci­pació popu­lar. Un final impre­vi­si­ble el 1963, quan l'alcalde agraïa al dic­ta­dor la cessió del cas­tell de Montjuïc. Durant anys Franco va caval­car sota el cel blau del pati d'armes, envol­tat de flors.

Als vui­tanta va patir un atac de pin­tura rosa i, després, li van tallar una cama per fer-lo entrar al museu mili­tar, on fou res­guar­dat fins al 2008. Les últi­mes inter­ven­ci­ons han estat de clara i rovell d'ou, d'esprai i d'aco­bla­ment d'andròmines vari­a­des fins que dijous a la nit, aba­tut del tot, un camió de l'Ajun­ta­ment va reco­llir-lo amb una grua, llardós i mul­ti­co­lor, com un residu impos­si­ble d'enca­bir en cap con­te­ni­dor de reci­clatge democràtic. Quin miratge. Uns cele­bren que per fi han expul­sat el cau­di­llo del car­rer. I els altres –que pot­ser sali­va­ven amb el sim­bo­lisme de situar el deca­pi­tat al Born– no han sabut què fer, perquè pro­te­gir-lo hau­ria estat massa gros. Qui sap si, en algun pis prin­ci­pal de Bar­ce­lona, un nostàlgic som­riu sobre la butaca enve­llu­tada men­tre aca­ri­cia la closca de bronze, un Franco llu­ent i immor­tal sobre un nou pedes­tal de mar­bre, com qui ama­nyaga el gat.