Foc, foc, a les fletxes
Érem a l'any 1950. Cap comptable d'una empresa de benzineres de Barcelona, de la que un alt personatge de la justícia a Catalunya era soci i sovint volia balanços, resums, etc. Jo els hi portava al Palau de Justícia. Em feia passar i preguntava pels quefers de l'empresa. Entrà una senyoreta i es dirigí al personatge: “Senyor, es tarde y hay que llevar copias a prisión y cuarteles”, va dir. “¿Cuantos hay?”, preguntà ell. “Tres capitales y dos perpetuas”, digué ella. Tingué un sobresalt i ja al carrer em donà compte que el que s'havia firmat era la mort de vuit persones i sis amb cadena perpètua. Feia onze anys del final de la Guerra Civil, i encara hi havia execucions.
A les comarques tarragonines es ballaven sardanes les festes grosses i poc més. S'havia d'anar a Reus i Tarragona, on sovintejaven, els diumenges. Els secretaris de les societats culturals més actives, Tarragona, Reus i la Canonja, feien els diumenges d'estiu als pobles petits i allunyats, sardanes amb un equip amplificador, a la plaça del poble, alliçonaven petits i grans. Anaven amb bicicleta i el recader transportava l'equip musical.
Feia dies que un d'ells es mirava “el yugo y las flechas” que hi havia a les entrades dels pobles. Un preguntà: “Què hi portes en aquest paquet?” “Diaris!”, “I per a què?” “Ja ho veuràs.” A la tornada, fosquejant, els diaris sota les fletxes, una cerilla, i com cremaven! Els alcaldes les pintaven cada any. La campanya durà el mateix que l'estiu i ningú s'imaginava els autors. A uns quilòmetres de destí se separaven amb el crit de “foc a les fletxes, la Falange i al caudillo!” En un poblet vora Tarragona, les fletxes l'esperaven i la Guàrdia Civil. Feia diumenges que els seguien i, a la fi en caçaren un. Per més que el bufetejaren, no traí els companys. A Tarragona, a la Rambla, a la Jefatura del Movimiento, l'interrogaren dues hores per fer-li dir organización i jefe. Com que no podia dir el que no existia, passaren de les xurriaques al vit de bou, l'eina de pegar més cruel que existeix. Pega i talla la pell bo i pessigant. Amb la República van ser eliminades. Cansats de pegar, un digué: “Tiene sed. Trae un litro de jugo.” Volien dir d'oli de ricí. Lligat, amb un embut a la boca, entre desmai i desmai, li col·locaren la major part. I el deixaren. A la matinada era una pila de vòmits, excrements i sang. El netejaren i el deixaren per mort dalt d'un tren amb destí Barcelona, i un cartell: “Desgraciau, no buelbas nunca a Tarragona.” Identificat i avisats els familiars, el recolliren a l'estació de França. Sols la joventut pogué resistir-ho.
L'estàtua eqüestre amb el cabdill decapitat ha fet impacte i s'han sentit veus cridant el respecte. Respecte? A qui i per què? Quan a les capitanies generals es firmaven a dotzenes les ordres d'afusellament, durant deu anys, desgraciats que molts d'ells sols havien parlat, on era el respecte per la vida? Quan a un jove cremafletxes, apallissant-lo el deixaren per mort, on era el respecte per la vida. El cap de porc que li han posat ara, li hauria quedat prou bé posat en vida, amb la truja de la Collares al seu costat. Oh! Oh!
