Foc, foc, a les fletxes

Érem a l'any 1950. Cap comp­ta­ble d'una empresa de ben­zi­ne­res de Bar­ce­lona, de la que un alt per­so­natge de la justícia a Cata­lu­nya era soci i sovint volia balanços, resums, etc. Jo els hi por­tava al Palau de Justícia. Em feia pas­sar i pre­gun­tava pels que­fers de l'empresa. Entrà una senyo­reta i es dirigí al per­so­natge: “Senyor, es tarde y hay que lle­var copias a prisión y cuar­te­les”, va dir. “¿Cuan­tos hay?”, pre­guntà ell. “Tres capi­ta­les y dos per­pe­tuas”, digué ella. Tingué un sobre­salt i ja al car­rer em donà compte que el que s'havia fir­mat era la mort de vuit per­so­nes i sis amb cadena perpètua. Feia onze anys del final de la Guerra Civil, i encara hi havia exe­cu­ci­ons.

A les comar­ques tar­ra­go­ni­nes es balla­ven sar­da­nes les fes­tes gros­ses i poc més. S'havia d'anar a Reus i Tar­ra­gona, on sovin­te­ja­ven, els diu­men­ges. Els secre­ta­ris de les soci­e­tats cul­tu­rals més acti­ves, Tar­ra­gona, Reus i la Canonja, feien els diu­men­ges d'estiu als pobles petits i allu­nyats, sar­da­nes amb un equip ampli­fi­ca­dor, a la plaça del poble, alliçona­ven petits i grans. Ana­ven amb bici­cleta i el reca­der trans­por­tava l'equip musi­cal.

Feia dies que un d'ells es mirava “el yugo y las flec­has” que hi havia a les entra­des dels pobles. Un pre­guntà: “Què hi por­tes en aquest paquet?” “Dia­ris!”, “I per a què?” “Ja ho veuràs.” A la tor­nada, fos­que­jant, els dia­ris sota les flet­xes, una ceri­lla, i com cre­ma­ven! Els alcal­des les pin­ta­ven cada any. La cam­pa­nya durà el mateix que l'estiu i ningú s'ima­gi­nava els autors. A uns quilòmetres de destí se sepa­ra­ven amb el crit de “foc a les flet­xes, la Falange i al cau­di­llo!” En un poblet vora Tar­ra­gona, les flet­xes l'espe­ra­ven i la Guàrdia Civil. Feia diu­men­ges que els seguien i, a la fi en caçaren un. Per més que el bufe­te­ja­ren, no traí els com­panys. A Tar­ra­gona, a la Ram­bla, a la Jefa­tura del Movi­mi­ento, l'inter­ro­ga­ren dues hores per fer-li dir orga­ni­zación i jefe. Com que no podia dir el que no exis­tia, pas­sa­ren de les xur­ri­a­ques al vit de bou, l'eina de pegar més cruel que exis­teix. Pega i talla la pell bo i pes­si­gant. Amb la República van ser eli­mi­na­des. Can­sats de pegar, un digué: “Tiene sed. Trae un litro de jugo.” Volien dir d'oli de ricí. Lli­gat, amb un embut a la boca, entre des­mai i des­mai, li col·loca­ren la major part. I el dei­xa­ren. A la mati­nada era una pila de vòmits, excre­ments i sang. El nete­ja­ren i el dei­xa­ren per mort dalt d'un tren amb destí Bar­ce­lona, i un car­tell: “Des­gra­ciau, no buel­bas nunca a Tar­ra­gona.” Iden­ti­fi­cat i avi­sats els fami­li­ars, el reco­lli­ren a l'estació de França. Sols la joven­tut pogué resis­tir-ho.

L'estàtua eqüestre amb el cab­dill deca­pi­tat ha fet impacte i s'han sen­tit veus cri­dant el res­pecte. Res­pecte? A qui i per què? Quan a les capi­ta­nies gene­rals es fir­ma­ven a dot­ze­nes les ordres d'afu­se­lla­ment, durant deu anys, des­gra­ci­ats que molts d'ells sols havien par­lat, on era el res­pecte per la vida? Quan a un jove cre­ma­flet­xes, apa­llis­sant-lo el dei­xa­ren per mort, on era el res­pecte per la vida. El cap de porc que li han posat ara, li hau­ria que­dat prou bé posat en vida, amb la truja de la Colla­res al seu cos­tat. Oh! Oh!