L'oncle Ramon, marí

La desaparició de la revista Àncora, de la Costa Brava, m'ha fet evocar l'oncle Ramon, Ramon Puig Roig, que hi havia col·laborat, amb narracions il·lustrades per ell mateix, quan era el pràctic del port de Palamós. A Palamós s'hi avorria perquè el poble no era llavors un gran centre d'arribada i sortida d'embarcacions, i matava les hores escrivint, llegint, pintant vaixells i mirant el mar des del balcó de casa seva.

Ell i quatre amics més, tots de Mataró, havien optat per estudiar nàutica. Era després de la guerra civil, i van pensar que era la carrera que els permetria sortir del país enclaustrat i veure món. Ell ho explicava així, però a mi sempre m'ha semblat, i potser és el mateix, que en la tria hi van influir les pel·lícules de Hollywood poblades de marins amb uniforme blanc que baixaven i pujaven les escales dels vaixells cantant i ballant. També, el fet que en aquella època militaritzada les dones es desvivien pels uniformes. L'oncle Ramon va ser sempre un home atractiu a qui l'uniforme de capità de la marina mercant li queia com a David Niven. La germana del pare, la tieta Conxita, va ser sensible a la indumentària i a les històries de Nova York que explicava, i no se'l va deixar escapar. L'altre dia la vaig anar a veure. És a punt de fer noranta anys. Viu a Tarragona, vídua, perquè després de Palamós el marit va formar part de l'equip de pràctics del port dels grans petroliers i vaixells de càrrega.

Completada la carrera a l'Escola de Nàutica, va navegar quatre-cents dies sencers, preceptius per obtenir el títol de pilot. Després, sis-cents més per arribar a capità. Explicava la impressió del primer cop que va pujar a bord, vestit de marí en pràctiques. Amb gran respecte es va acostar al capità, disposat a aprendre. En sortir del port de Barcelona, el capità va fer visera amb la mà. Per la banda de Sitges es veien uns nuvolets de color vermell. El capità es va disposar a parlar. L'oncle va parar l'orella. El capità va sentenciar: “Cel rogent, o pluja o vent.” En aquell moment l'oncle va pensar que per formular una dita que sabia des de petit potser no calia estudiar tant. De fet se'n va fer un tip perquè ni el títol de capità ni el de pràctic els regalaven.

Parlem de mitjan segle XX i final. D'abans-d'ahir. L'oncle Ramon va saber l'existència dels satèl·lits que ara guien les naus quan era jubilat. Ell havia fet servir la brúixola i el cronòmetre de mà i l'impressionant sextant, joia del marins, que guardava en un estoig de fusta. Quan era a Palamós l'anàvem a veure. De vegades arribava amb l'impermeable lluent, xop d'aigua i sal, i jo m'imaginava que venia d'aquells llocs on les dones es posen collarets de flors per rebre l'amotinat Marlon Brando, que quan va extraviar el sextant es va morir.