Full de ruta
L'estrip socialista
Gairebé com un prec demanava Miquel Iceta al PSOE que sigui capaç de gestionar el no dels diputats catalans a la investidura de Mariano Rajoy. Apel·lava en sortir del comitè federal celebrat diumenge a Ferraz a la “intel·ligència i sensibilitat” de la direcció provisional encapçalada per l'asturià Javier Fernández. La reunió havia certificat el gir que, fins i tot abans de descavalcar Pedro Sánchez, alguns barons havien començat a fer. I tot sota la invisible però ferma batuta de l'andalusa Susana Díaz. La trobada confirmava el que molts han volgut amagar darrere d'aquell “primer, Espanya”, que és que el socialisme espanyol, el del puny esquerre amb la rosa vermella, facilitarà un govern de dreta del PP.
Els vots del PSOE aplanaran el camí als populars per mantenir-se a La Moncloa. La decisió està presa. La gestora creada després que es demostrés l'esventrament del partit busca una posició unànime i sense matisos. Però no és el mateix votar Rajoy des d'Andalusia o des de Castella-la Manxa que fer-ho des de Catalunya. I una formació que fa bandera del federalisme hauria de ser-ne conscient. La directriu complica, i molt, l'existència del PSC. Evidencia la solitud i incomprensió dels socialistes catalans. Donar suport al PP des d'aquí, encara que sigui amb una abstenció, és perpetuar el no de Rajoy a Catalunya i fulminar des de casa l'aposta federal liderada pels socialistes catalans. El PSC no és només que no vulgui, és que no pot.
Díaz s'oferia en una intervenció recent a “cosir” i “conciliar” la família socialista en un moment en què admetia que la crisi interna era “molt greu”. Potser el primer pas passaria per admetre la diversitat. Per reconèixer que la discrepància, de fons, no ha acabat amb la marxa, forçada, del fins fa poc secretari general. I que el socialisme són molts socialismes, tots amb les seves circumstàncies. Sense aquesta anàlisi no hi ha reconstrucció viable. Només resta un estrip impossible de sargir.