De set en set
Històries per no dormir
La història no és mai una història de bons i dolents, és una història de dolents i pitjors; les preferències són lliures i, com tot a la vida, estan sotmeses a interessos i a modes. És feina dels historiadors establir els fets, entendre les intencions, i advertir que les mateixes causes solen provocar els mateixos efectes –més que res perquè hi ha gent que crida “som al segle XXI!” com si això volgués dir que la humanitat funciona d'una manera diferent de com ho feia en temps de Tucídides–. Les institucions farien bé de no embolicar-s'hi, i si algun polític vol fer servir l'erari públic per celebrar una festa d'aniversari o organitzar una exposició divulgativa, hi hauria d'haver alguna llei que li imposés l'obligació de trobar un consens extraordinari i la condició de no ser-hi present. Si no, inevitablement, la farà servir per lluir-s'hi, i no solament no hi guanyem res, sinó que hi surt perdent el coneixement històric i la pau social. Els últims esdeveniments entorn del Born, amb l'heroic enderrocament d'una estàtua de Franco quatre dècades després de mort, demostren que els dos populismes en conflicte –l'independentista i el bolivarià, per dir-ho breu–, que fins ara s'havien festejat amb ganes de créixer l'un a costa de l'altre, han arribat al final de la dissimulació i ja no poden amagar la mútua incompatibilitat. Que això passaria era ben previsible, només cal llegir els respectius projectes de futur. No feia cap falta que competissin a veure qui en sap més d'evocar glòries passades i de simplificar fenòmens complexos.