Un xèrif nou a la ciutat

El cap de l’exèrcit suec va dir el 2012 que, en cas d’invasió, esta­ven en con­di­ci­ons de resis­tir només una set­mana, i això si l’ene­mic tenia el detall d’ata­car per un mateix punt. Encara que fa un any Suècia va entrar a l’OTAN i ja dedica el 2,14% del PIB a defensa, no haurà millo­rat gaire la cosa. Men­tres­tant, Espa­nya hi dedica només un des­pre­o­cu­pat 1,28%, mal­grat haver-se com­promès fa deu anys a apu­jar-lo al 2%, com tots els altres països –n’hi ha set més que tam­poc hi arri­ben–. Als EUA, que estan en el 3,38%, però que hi apor­ten gai­rebé dues ter­ce­res parts del pres­su­post, ja par­len d’apu­jar la inversió al 5%.

Aquesta és la Unió Euro­pea que, quan s’apunta a una guerra, com ara con­tra Rússia, actua per país inter­po­sat, Ucraïna, que li ha tocat posar-hi el camp de bata­lla i els morts. Aquesta és la UE on en llocs com Espa­nya la mateixa gent de l’“OTAN, no; bases, fora” ara sosté “OTAN, sí; bases, més val no par­lar-ne”. L’argu­ment moral és impe­ca­ble –cal defen­sar l’envaït i cas­ti­gar l’inva­sor–, però és irreal i no s’ha fet ser­vir mai, ni tan sols per alli­be­rar la ter­cera part de Xipre –per cert, un estat de la UE–, ocu­pada pel turc des de fa mig segle. Al cap de tres anys de llençar-hi diners, i havent vist que les san­ci­ons que havien d’ensor­rar l’eco­no­mia russa més aviat han per­ju­di­cat els matei­xos euro­peus, toca ple­gar veles i reconèixer la der­rota.

Les elits de Brus­sel·les han pas­sat de ven­dre fum amb retòrica tri­om­fa­lista a remu­gar que Europa no s’ho mereix, això. Això és qual­se­vol cosa que con­tra­di­gui la visió idíl·lica del futur econòmic i social que han promès a una ciu­ta­da­nia enso­pida. Com diu De la Roc­he­fou­cauld, “hom no menys­prea pas tots els qui tenen vicis, però sí tots els qui no tenen cap vir­tut”. Amb el pro­blema afe­git, en el cas d’Europa, que les vir­tuts que creu tenir les con­si­de­ren defec­tes tots els altres. Aquest és el sen­tit del rui­xat que el vice­pre­si­dent ame­ricà, J.D. Vance, va dei­xar anar el 14 de febrer en la Con­ferència de Segu­re­tat de Múnic. El diplomàtic ale­many que la pre­si­dia es va posar a plo­rar en la clo­enda, cosa que hau­ria que­dat inver­sem­blant en una obra de ficció; això diu molt del moment històric. Vance va afir­mar que tenim uns valors comuns i que per defen­sar-los encara som en el mateix equip, però que “a vega­des no és gaire clar què els ha pas­sat a alguns dels gua­nya­dors de la guerra freda”. No fa falta que ens ho digui un diri­gent ame­ricà, perquè tots podem veure quina és la tendència: anul·lar elec­ci­ons quan els resul­tats no s’ajus­ten al que la cúpula diri­gent comu­nitària espera; con­dem­nar les alter­na­ti­ves polítiques que s’opo­sen al pen­sa­ment únic; cen­su­rar opi­ni­ons i comen­ta­ris que con­tra­di­uen els mit­jans ofi­ci­als; inter­ve­nir i fins i tot pro­hi­bir les xar­xes soci­als que no puguin con­tro­lar. Tant de témer els elec­tors, tant des­po­tisme, tot sense el poble i a sobre con­tra el poble, jus­ti­fi­quen que Vance parli del “retrocés d’Europa en alguns dels seus valors més fona­men­tals”. Per això pre­gunta als països de la UE “com poden començar a pen­sar en qüesti­ons pres­su­postàries si no saben què estan defen­sant en pri­mer terme”.

No sem­bla que la iden­ti­tat d’aquests països –cer­ta­ment com­plexa, dis­cu­ti­ble i con­flic­tiva– sigui una pri­o­ri­tat, més aviat tot el con­trari; quant a les fron­te­res, la idea és que no s’han de defen­sar, perquè resulta que som terra de pas, encara que tot­hom que ve s’hi queda; l’esta­bi­li­tat social i l’ordre públic deuen haver esde­vin­gut ide­als d’altres temps; hem arri­bat a par­lar del dret al pai­satge, però ningú plan­teja el dret a la con­tinuïtat social. La immi­gració de mas­ses –no la lliure cir­cu­lació– és un dels grans pro­ble­mes d’Europa. Això no ha pas­sat perquè sí, diu Vance, sinó que “és el resul­tat d’una sèrie de deci­si­ons cons­ci­ents adop­ta­des per polítics de tot el con­ti­nent, i d’altres de tot el món, al llarg d’una dècada” –més aviat de dues o tres–. “Els ciu­ta­dans de totes les nos­tres naci­ons no es veuen a si matei­xos com a ani­mals ensi­nis­trats o com a engra­nat­ges inter­can­vi­a­bles d’una eco­no­mia glo­bal.” Tot això, ho digui qui ho digui, Agamèmnon o el seu por­que­rol, J.D. Vance o un opor­tu­nista pes­ca­vots, són qüesti­ons que ja no es poden ama­gar i que no es resol­dran posant fora de la llei els dis­cre­pants. Con­ti­nuem ins­tal·lats en el con­flicte entre els qui no són d’enlloc –les elits glo­ba­lis­tes– i els qui són d’un lloc –el que resta dels pobles que foren.