Déu i el món se'n salven

Dos anys i mig és el que s'ha allargat la deliberació de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans per refer “quatre coses”. Així ho veu un dels seus membres més espavilats, Vicent Pitarch, que considera que la decisió ni tan sols és “una reforma”. Però amb “quatre coses” n'hi ha hagut prou per remoure el país. País diacrític. Perquè un dels “retocs” més polèmics ha estat la supressió de la majoria d'accents diacrítics, que són els que diferencien les paraules homònimes. Catalunya és, efectivament, el país del món on es devoren amb més vehemència gramàtiques i diccionaris. No Catalunya; més aviat, tot el domini lingüístic, allò que els més descarats consideren “els Països Catalans”. Déu i ajuda va costar, per exemple, l'any 1913 oficialitzar les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Fins a l'any 1931 no van ser acceptades per la majoria dels escriptors valencians. Fabra volia anar més enllà i pretenia eliminar totes les h. Mare de Déu Senyor! Li van caure castanyes per tots els costats. Ara les “quatre coses” han estat un terratrèmol més suau en l'escala de Richter, però ausades ma vida. Alguns mitjans escrits han decidit desobeir i no aplicaran els canvis. En aquest país desobeeix tothom. Ai, si Fabra i Prat de la Riba aixequessin el cap! La supressió de 135 accents diacrítics ha remogut els budells de la bèstia. No n'hi ha per a tant, senyors, perquè, en definitiva, Déu i el món se'n salven. Salvats Déu i el món, l'ordre còsmic perdura. I si vénen i ens venen, tampoc no passa res.