Déu i el món se'n salven

Dos anys i mig és el que s'ha allar­gat la deli­be­ració de la Secció Filològica de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans per refer “qua­tre coses”. Així ho veu un dels seus mem­bres més espa­vi­lats, Vicent Pitarch, que con­si­dera que la decisió ni tan sols és “una reforma”. Però amb “qua­tre coses” n'hi ha hagut prou per remoure el país. País diacrític. Perquè un dels “retocs” més polèmics ha estat la supressió de la majo­ria d'accents diacrítics, que són els que dife­ren­cien les parau­les homònimes. Cata­lu­nya és, efec­ti­va­ment, el país del món on es devo­ren amb més vehemència gramàtiques i dic­ci­o­na­ris. No Cata­lu­nya; més aviat, tot el domini lingüístic, allò que els més des­ca­rats con­si­de­ren “els Països Cata­lans”. Déu i ajuda va cos­tar, per exem­ple, l'any 1913 ofi­ci­a­lit­zar les nor­mes ortogràfiques de Pom­peu Fabra. Fins a l'any 1931 no van ser accep­ta­des per la majo­ria dels escrip­tors valen­ci­ans. Fabra volia anar més enllà i pre­te­nia eli­mi­nar totes les h. Mare de Déu Senyor! Li van caure cas­ta­nyes per tots els cos­tats. Ara les “qua­tre coses” han estat un ter­ratrèmol més suau en l'escala de Rich­ter, però ausa­des ma vida. Alguns mit­jans escrits han deci­dit deso­beir i no apli­ca­ran els can­vis. En aquest país deso­be­eix tot­hom. Ai, si Fabra i Prat de la Riba aixe­ques­sin el cap! La supressió de 135 accents diacrítics ha remo­gut els budells de la bèstia. No n'hi ha per a tant, senyors, perquè, en defi­ni­tiva, Déu i el món se'n sal­ven. Sal­vats Déu i el món, l'ordre còsmic per­dura. I si vénen i ens venen, tam­poc no passa res.