De set en set
Va de morts
En aquests darrers temps, i sota el signe del papa Francesc, el Vaticà ens parlava de vius i de com evitar les injustícies que atempten contra la vida dels més marginats. De sobte, però, l'Església, catòlica apostòlica romana, ha tornat als discursos sobre la mort. Quan ja havíem descobert la litúrgia del retorn a la terra, o al mar, de les cendres de la gent amiga incinerada, la màxima autoritat en les hipòtesis del més enllà, que darrerament ja no cotitzaven ni a borsa, ens recorda que cal enterrar els morts als cementiris, tant si han estat enterrats amb el cos sencer com si han quedat reduïts a cendra. No ho acabo d'entendre. Potser el papa sabia aquella dita catalana per denunciar que sovint érem “estalviadors del fum i escampadors de la farina”. ¿Que potser els que administren els negocis dels cementiris han posat un ciri al Vaticà per defensar el privilegi?
L'aspecte més positiu del missatge papal és que l'Església se suma a les moltes persones que, per respecte a la memòria històrica, treballen per cavar als fossars on van ser llençats milers de conciutadans, fidels al govern legítim de la República, tractant d'esborrar-ne fins i tot el record dels seus familiars. Polítics que fan tanta ostentació de catolicisme, ¿com és que juguen a l'oblit de les persones mal enterrades i que no aporten diners ni mitjans per incrementar les excavacions, tan deixades, literalment, de la mà de Déu... i que gairebé només funcionen per l'esforç del voluntariat, de la iniciativa privada, de les persones que volen recuperar el pal de paller de la memòria col·lectiva? ¿No seria oportú que el Vaticà, si s'apunta a la Teologia de la Coherència, condemnés governs, com l'espanyol, que fan tan poc per recuperar els cadàvers dels assassinats per un règim assassí?