Rivalitat i amistat

Les Fires 2016 ja no seran bones per més bones que siguin. La notícia que l'exre­gi­dora de l'Ajun­ta­ment de Girona Núria Terés ja no podrà gau­dir-ne més amb la seva família ens va aga­far d'improvís a molts aquest diu­menge i ens con­di­ci­o­narà la valo­ració d'aquest any. La seva inse­pa­ra­ble pare­lla política durant anys, Joan Olòriz, ens adver­tia al seu bloc fa uns dies de la nova lluita en què es veia immersa Terés, però no ens podíem ima­gi­nar un final tan pre­ci­pi­tat. Llui­ta­dora i defen­sora dels que més patien, sem­pre es va carac­te­rit­zar per por­tar fins on calgués les cau­ses que con­si­de­rava jus­tes o per rever­tir les que veia injus­tes. Ja fos al seu barri, a Santa Eugènia, a la seva ciu­tat, ja fos a l'opo­sició o al govern, ja fos al món, col·labo­rant acti­va­ment en enti­tats no gover­na­men­tals. La defensa a ultrança d'aquests temes, al ple o fora d'ell, feia que sovint els adver­sa­ris i rivals polítics li cri­ti­ques­sin a Terés la vehemència amb què ho defen­sava. Amb aquesta acti­tud feia que alguna gent pensés que era una per­sona infle­xi­ble, però al dar­rere hi havia una per­so­na­li­tat ten­dra i pro­pera, que es pre­o­cu­pava pels que tenia més a prop, però que tam­poc des­cui­dava els més llu­nyans o que ni conei­xia. Con­jun­ta­ment amb l'Albert, la Núria sem­pre ha defen­sat l'edu­cació com a eix bàsic per can­viar les soci­e­tats i millo­rar-les. Pro­fes­sora de secundària i apas­si­o­nada del món edu­ca­tiu, va poder demos­trar com a regi­dora, no sense polèmiques, per can­viar coses que sem­bla­ven infran­que­ja­bles, el seu caràcter tenaç per als objec­tius en què creia. Els polítics que van tre­ba­llar amb ella com a socis de govern o des de l'opo­sició reco­nei­xen aquests dies les vir­tuts que a vega­des costa reconèixer en un ple, perquè no deixa de ser una rival política. A aquesta mala notícia de diu­menge, se'ns hi va afe­gir ahir la mort d'Arseni Gir­bal, inte­grant del grup Terra Endins, que mal­grat no conèixer per­so­nal­ment, te'l sents pro­per de tan­tes nits d'hava­ne­res de Fires que has anat seguint. Dues males notícies que, com deia, fan que ja no seran unes bones Fires, per més bones que siguin. Sap greu pen­sar sovint que han de pas­sar coses tan greus com aques­tes perquè les riva­li­tats, les enve­ges, els colors polítics –o de qual­se­vol altre àmbit– pas­sin a un segon terme. Ens fa falta pen­sar més sovint que en aquest camí de la vida tots estem en el mateix vai­xell.