Rivalitat i amistat

Les Fires 2016 ja no seran bones per més bones que siguin. La notícia que l'exregidora de l'Ajuntament de Girona Núria Terés ja no podrà gaudir-ne més amb la seva família ens va agafar d'improvís a molts aquest diumenge i ens condicionarà la valoració d'aquest any. La seva inseparable parella política durant anys, Joan Olòriz, ens advertia al seu bloc fa uns dies de la nova lluita en què es veia immersa Terés, però no ens podíem imaginar un final tan precipitat. Lluitadora i defensora dels que més patien, sempre es va caracteritzar per portar fins on calgués les causes que considerava justes o per revertir les que veia injustes. Ja fos al seu barri, a Santa Eugènia, a la seva ciutat, ja fos a l'oposició o al govern, ja fos al món, col·laborant activament en entitats no governamentals. La defensa a ultrança d'aquests temes, al ple o fora d'ell, feia que sovint els adversaris i rivals polítics li critiquessin a Terés la vehemència amb què ho defensava. Amb aquesta actitud feia que alguna gent pensés que era una persona inflexible, però al darrere hi havia una personalitat tendra i propera, que es preocupava pels que tenia més a prop, però que tampoc descuidava els més llunyans o que ni coneixia. Conjuntament amb l'Albert, la Núria sempre ha defensat l'educació com a eix bàsic per canviar les societats i millorar-les. Professora de secundària i apassionada del món educatiu, va poder demostrar com a regidora, no sense polèmiques, per canviar coses que semblaven infranquejables, el seu caràcter tenaç per als objectius en què creia. Els polítics que van treballar amb ella com a socis de govern o des de l'oposició reconeixen aquests dies les virtuts que a vegades costa reconèixer en un ple, perquè no deixa de ser una rival política. A aquesta mala notícia de diumenge, se'ns hi va afegir ahir la mort d'Arseni Girbal, integrant del grup Terra Endins, que malgrat no conèixer personalment, te'l sents proper de tantes nits d'havaneres de Fires que has anat seguint. Dues males notícies que, com deia, fan que ja no seran unes bones Fires, per més bones que siguin. Sap greu pensar sovint que han de passar coses tan greus com aquestes perquè les rivalitats, les enveges, els colors polítics –o de qualsevol altre àmbit– passin a un segon terme. Ens fa falta pensar més sovint que en aquest camí de la vida tots estem en el mateix vaixell.