Esparracada memòria

El gener que ve farà qua­tre anys que vaig publi­car un repor­tatge sobre l'estafa de les pre­fe­rents a la revista Presència. Me'n recordo perquè just aca­bat de fer-lo vaig aga­far la pit­jor grip que he aga­fat mai. Me'n recordo del fred que feia anant a veure la gent gran que cada set­mana es mani­fes­tava davant de la Borsa de Bar­ce­lona per recla­mar que els tor­nes­sin els diners que els havien robat. La des­es­pe­ració d'aque­lla gent que es tro­bava al cap­da­munt de la vida, amb una mà al davant i l'altra al dar­rere, feia fere­dat. D'això en fa només qua­tre anys però ja sem­bla que no hagi pas­sat mai. En aquest país la capa­ci­tat d'oblit i des­memòria per a l'escàndol sem­bla una febrada sense fi. Alguns d'aquells avis esta­fats ja es deuen haver mort. D'altres mai recu­pe­ra­ran tots els seus estal­vis.

Aques­tes últi­mes set­ma­nes hem vist notícies del cas dels sobre­sous de Caixa Cata­lu­nya o del judici per les tar­ge­tes negres de Bankia, la festa paral·lela que mun­ta­ven uns pocs. Tot va estre­pi­to­sa­ment tard i n'hi ha que ni tan sols no veu­ran si es fa una mica de justícia. Men­tres­tant, els bancs tor­nen a anar dis­pa­rats amb la pro­pa­ganda enga­nyosa, d'una barra de quilo, com si res. Els llo­guers s'enfi­len i s'eixam­pla altra vegada l'abisme entre els sous i el preu de l'habi­tatge. No se n'haurà après res, d'aquesta crisi? Res. O en tot cas, que la memòria s'ha fet tan prima com la ver­go­nya, com l'edu­cació i el pen­sa­ment propi. A algú, ave­sat a cri­mi­na­lit­zar la pro­pi­e­tat pri­vada com qui encara juga amb els tòpics de la Revo­lució Russa (és que aquests dies lle­geixo Cha­ves Noga­les), li va sem­blar que el pro­blema de l'habi­tatge era de pro­pi­e­tat i d'hipo­te­ques. Ara els des­no­na­ments són bàsica­ment de llo­ga­ters. L'esquerda es fa gran, per molt que xiu­lin a una altra banda, Rajoy segueixi gover­nant i aquí no ha pas­sat res. Aviat vin­dran més reta­lla­des i tre­mo­lors a les pen­si­ons. Ales­ho­res també ser­virà de tapa­dora el “pro­blema català”? Em pre­gunto com arri­barà a la vellesa la pre­ca­ri­e­tat que ja s'ha acar­nis­sat amb gent que ara cin­quan­teja. Em pre­gunto com d'espar­ra­cada es pot dei­xar la memòria de la pròpia dig­ni­tat.