L'idioma de la política

Hi va haver un temps en què els polítics prometien esforçar-se a parlar el llenguatge de la gent del carrer; ara han deixat de fingir i ens exigeixen que siguem nosaltres els que aprenguem el seu. L'idioma prefabricat i desmotivador d'aquesta manera de fer política ens ha deixat magnífics exemples a l'entorn de la carnavalesca investidura popular, durant la qual les caretes dels pallassos assassins s'han endut el premi a la millor disfressa. Repassem-ne alguns, d'aquests exemples. Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta de l'anterior govern espanyol, qualificant d'“intolerable” que el diputat d'ERC Gabriel Rufián pugés a la tarima d'oradors del Congrés per expressar-se a la seva manera. O sigui, la llibertat d'expressió reduïda a una simple almoina sotmesa als capricis del poder establert. Segon exemple, la gestora que ha substituït Pedro Sánchez al capdavant del PSOE defensant l'abstenció regalada a Mariano Rajoy amb aquesta frase: “Anar a unes terceres eleccions seria perjudicial per a la democràcia.” Costaria trobar una frase tan contradictòria, però l'actual cúpula socialista l'ha convertida en l'onzè manament de la nova doctrina dictada des de Ferraz. Aquesta és la distància que separa votants i polítics –no pas tots, per sort–, el doble discurs d'un llenguatge que es reserva la sinceritat de portes endins i projecta la propaganda de portes enfora. Un discurs pronunciat des de la carcassa d'un Congrés que tot sovint converteixen en una olla de grills d'insults i retrets sense que això ofengui tanta sensibilitat a flor de pell. Que algú gosi per fi pujar al faristol per incomodar els corruptes amb la força de les paraules serveix precisament per retornar la fe en un parlamentarisme que fa massa temps va refugiar-se en la manca de debats profunds. Els votants no volem contemplar balls de saló ni escoltar converses versallesques, volem un cos a cos exigent entre els que s'han acomodat al blindatge de les majories i els que no accepten que la llibertat d'expressió sigui intolerable.