¡Visca el Guepard!

Naturalment, el de Tomasi di Lampedusa, aquell que en la seva enorme novel·la va saber exposar tan bé allò de “cal canviar-ho tot perquè tot resti igual”.

Un dels alumnes més espavilats en l'aplicació de la màxima ha estat, des de la Transició, el PSOE, i per això ara la decepció de molts dels seus militants només pot explicar-se o per la fe del carboner o per la ingenuïtat més pregona o per l'oblit més flagrant de la trajectòria del partit des de la mort de Franco (que no del franquisme, que segueix eixerit en àmbits múltiples).

Que la indignació d'uns és filla de la indignitat d'altres és més vell que l'anar a peu. Com també gaudeix d'esplèndida salut el consell de Maquiavel: “Un príncep prudent no pot ni ha de mantenir fidelitat a les promeses que li han servit per accedir al poder, quan aquesta fidelitat pot derivar en perjudici propi.” Un propi que abasta també el particular interès de classe o el grollerament crematístic de més d'un dirigent (o exdirigent).

El PSOE acaba de reproduir ara el que ja va fer a la sortida del franquisme; o sigui, protagonitzar, en lloc d'una autèntica transició, una transacció a la baixa. Sobretot mitjançant la perversió del llenguatge. El PSOE representà i continua representant el paradigma màxim de la prestidigitació verbal.

Per exemple, el 1975, deia El Socialista: “Nuestro partido es una organización que no está dispuesta, una vez conseguido el poder político, a dejar intactos los mecanismos económicos capitalistas, convirtiéndose en un buen administrador de la sociedad neocapitalista.” I el 1977 declaraven tots dos (González i Guerra): “Los socialistas nos proclamamos revolucionarios... porque no puede existir democracia real en la sociedad capitalista.”

L'aquelarre demagògic continuà quan ja feia dos anys que havien assolit el poder, o sigui, el 1984, quan Alfonso Guerra va proclamar solemnement: “ Pero ¿cómo vamos a ser socialdemócratas en un país dónde el 1% de la población posee el 25% de la riqueza? Y no hago demagogia al decirlo. En la España de 1982 no puede haber un partido socialdemócrata.” Un PSOE respecte al qual molts signarien a cegues que ara ho fos, de socialdemòcrata.

Tal era ja la deriva que no feia falta ser cap endeví per a contestar a la pregunta que es formulava un Nicolás Redondo desesperat, en el remot any 1988 (XXXI Congrés), en inquirir: “El tiempo dirá si las políticas realizadas han sido las más correctas y cuáles han sido los sectores sociales más beneficiados. En definitiva, si estas políticas han beneficiado a los pobres o a los ricos.”