Broma macabra

Tinc entre les mans papers pro­ce­dents d'en Narcís-Jordi. Fa res­pecte endin­sar-se en escrits i impre­sos de la seva pro­cedència, sobre­tot si hom pensa l'estima i la pro­fun­di­tat amb què trac­tava tots els temes. En gene­ral, però, es tracta de guions de radio, diàlegs escènics, cròniques tea­trals i pro­gra­mes d'actes. En resum, peti­tes aven­tu­res de comu­ni­cació oral o escrita que tan­tes vega­des havíem com­par­tit. Però també hi ha aspec­tes que des­co­neixíem o que havíem obli­dat. Entre els quals, figu­ren uns dos­si­ers cor­res­po­nents a la seva inter­venció quan Ràdio Girona, emis­sora en què havia tin­gut un paper molt actiu, va com­plir i cele­brar setanta anys d'emis­si­ons. Es tracta d'un recull de còpies dels ofi­cis que les auto­ri­tats del règim fran­quista havien diri­git a la ràdio en els anys següents a la Guerra Civil per orde­nar la publi­ci­tat de diver­sos tex­tos o, majo­ritària­ment, la cen­sura i pro­hi­bició expressa de molts altres. Vist amb pers­pec­tiva, causa un impacte emo­ci­o­nal com­pro­var l'acti­tud que gas­tava aque­lla gent, repri­mint qual­se­vol expressió que, al seu curt cri­teri, pogués afec­tar el Movi­mi­ento Naci­o­nal ni que fos super­fi­ci­al­ment. Hi ha una llista de cançons pro­hi­bi­des –per exem­ple– pel seu com­po­nent supo­sa­da­ment eròtic o des­ver­go­nyit. I aquí es nota la influència del naci­o­nal­ca­to­li­cisme, cus­to­diat també pels vigi­lants de l'ortodòxia fran­quista.

Entre aques­tes còpies de docu­ments, n'hi ha de rela­ci­o­nats amb l'exe­cució sumaríssima de pre­sos. Hi figura l'ofici amb què s'orde­nava l'entrega a la força pública de l'emi­nent his­to­ri­a­dor i lite­rat gironí Car­les Rahola Llo­rens, per­sona d'ordre, com tot­hom sap, víctima d'una ven­jança cal­cu­lada i sinis­tra. Encara no havia aca­bat la guerra quan es va esde­ve­nir; per això hi posa “ter­cer año triun­fal” i no “año de la vic­to­ria” quan ho van postil·lar després els escrits dels ocu­pants. Es tracta d'una ordre breu, taxa­tiva, impe­ra­tiva, que com­por­tava l'afu­se­lla­ment imme­diat del pres. I a les cinc del matí, no a les set com era habi­tual, cons­ci­ents que tot calia fer-ho en el més abso­lut secret.

Estimo que s'ha de guar­dar memòria viva d'aquests fets, i encara més quan ara s'ha esde­vin­gut a Bar­ce­lona la pre­tensió banal d'exhi­bir un bust deca­pi­tat de Franco i un signe de victòria, davant d'El Born Cen­tre de Cul­tura i Memòria. A qui se li acut? M'ha vin­gut al cap el record del nos­tre pare, que havien fet pres al front de l'Ebre, i l'havien empre­so­nat a la plaça de braus de Càceres, on durant cinc mesos no va saber mai si l'afu­se­lla­rien o el dei­xa­rien anar. Per sort, va ocórrer la segona opció. Mai va voler veure pel·lícules ni sèries de tele­visió sobre la guerra. El seu rao­na­ment era sen­zill: “S'ho pre­nen de broma, i la guerra no en va tenir res, de broma.” El que ha pas­sat a Bar­ce­lona és una broma maca­bra.